16 de maig del 1979

El Barça va guanyar matemàticament la lliga d’aquest any el mateix dia que, trenta anys abans, havia guanyat la recopa a Basilea en la que va ser una gran demostració cívica del barcelonisme, el primer títol europeu d’importància i una imatge del retorn de la democràcia i les llibertats.



També es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d’anys de patiments socials, identificatius i esportius



Fa trenta anys que el Barça va guanyar el primer títol important europeu, la recopa. I encara més valor afegit si ho contextualitzem dins dels primers anys del retorn de la democràcia. No hem d’oblidar que el Barça i el seu sentiment català va ser bandejat durant la dictadura i amb prou feines es guanyaven títols, i el «més que un club» era el lema que mantenia viu un sentiment a manca d’èxits continuats que sí que tenia un equip blanc afavorit per una dictadura centralista. Per tant, també es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d’anys de patiments socials, identificatius i esportius.

Trenta mil barcelonistes

El 16 de maig del 1979 el Barça va arribar a Basilea acompanyat per més de trenta mil barcelonistes que van protagonitzar la moguda esportiva més gran que mai s’ha fet. Si s’ha mantingut aquest rècord és perquè els actuals gestors de l’esport d’elit es reserven una gran part de l’aforament per als seus opacs compromisos, la qual cosa fa que els aficionats dels equips finalistes no puguin satisfer totes les demandes.

En aquells moments històrics la gesta va tenir el seu mèrit. Els viatges en avió no eren habituals en aquests desplaçaments massius i el principal mitjà de transport era el vehicle privat o l’autocar. I aquest últim va arribar a constituir la columna de transport més llarga que s’hagi trobat mai a la carretera.

La mitjana era de 18 hores de trajecte, que començava al voltant de les set de la tarda i finalitzava davant l’estadi de Basilea a primeres hores de la tarda del dia següent. El desplaçament massiu va espantar la petita ciutat suïssa, que va tancar tot el que es podia tancar, espantada per l’allau de presumibles vàndals del futbol. La cosa va canviar quan van veure el perfil heterogeni del barcelonista format per nens, joves, adults, avis i famílies senceres enarborant senyeres i banderes del Barça, que a més eren respectuosos i educats amb els amfitrions i amb els aficionats rivals. Poques hores després la ciutat havia recuperat la seva vitalitat i tots els serveis s’oferien als visitants, que van demostrar que el seny i la rauxa eren denominació d’origen.

I després de guanyar, la tornada. Els que com jo vam formar part d’aquest moviment històric no oblidarem mai el retorn; al llarg de tota l’autopista els autocars van rebre la salutació, estima i aplaudiment de milers de barcelonistes que omplien els ponts de pas i que també consideraven que aquella gran moguda havia de ser quelcom més que un simple trasllat esportiu.

Que trenta anys després la data hagi coincidit amb el triomf de la lliga 2008/2009 pot dir molt o no pot dir res més que una coincidència, però vist en perspectiva la posició actual de la força del barcelonisme a Espanya i el món, sí que ens ha de fer pensar que aquella inèrcia de trenta mil s’ha multiplicat fins a l’enèsima expressió. Potser va ser com aquella papallona que il·lustra teories de la física que amb la batuda de les ales pot impulsar els fenòmens més increïbles, com ho és aquest que coneixem amb el nom de Barça.



El Punt. Opinió. 21 de maig 2009

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply