Barça: el triomf en la derrota

Els que hem practicat el futbol amb una certa intensitat en formats aficionats som conscients de la capacitat que té una pilota per crear addicció. Veus una pilota en qualsevol circumstància i les cames s’escapen per, ni que sigui un instant, fer-ne un toc o un xut, tot i que aquest acabi penjant la bimba, trencant un gerro o provocant un esquinç. El cervell activa paràmetres que podem considerar irracionals per bé que potser hauríem de valorar que la bimba és una prova de foc per la conducta de vés a saber quina cosa dins el nostre cap que connecta d’una manera màgica amb un dels nostres peus, i excepcionalment, amb els dos. Bé, la cosa no és tan fàcil i això de fer una passada en condicions o fer-la arribar a la xarxa contrària, és bastant complicat. Tant, que els professionals que s’entrenen cada dia i competeixen cada pocs dies no sempre fan bé les dues coses. I si hi ha un equip contrari que pretén el mateix, la cosa es complica molt més.
Com suposo que és tan difícil de comprendre els mecanismes de la fantàstica connexió, així com que el talent innat només és a l’abast d’uns pocs privilegiats, la majoria de futbolistes i aficionats ja en tenim prou que uns pocs cops en 90 minuts es facin passades de mèrit o funcioni una relació d’equip que a més acabi en gol. Com són fets habitualment excepcionals, l’aficionat al futbol ho és també per altres mecanismes irracionals, com ser aficionat a un club, esperar tenir la sort de veure alguna jugada de talent i si pot ser acompanyada del gol, però si no ho pots veure en directe, tan fa, perquè en un minut televisiu veus totes les jugades que s’han produït. En fi, que no t’has perdut res i si alguna cosa positiva ha de tenir la partida és saber si el teu equip ha guanyat. Això converteix el futbol en un patiment, vols que guanyi el teu equip i quan ho fa voldries que ho fes fent un bon futbol. La historia del futbol ha demostrat molt sovint que el fet de guanyar no necessàriament és condició indispensable la de jugar bé.
Els futbolistes, com viuen de la seva professió, deuen tenir moltes crisis existencialistes pel fet de preguntar-se com és que tocant la pilota tantes vegades al dia no s’aconsegueixi dominar-la. Això es un fet empíric perquè molts equips d’élite tenen uns jugadors que no volen tenir la pilota en ple joc, cosa ben contradictòria però que ens té habituats i ho racionem dient allò de: són coses del futbol.
Per complicar una mica més la filosofia del joc, de tant en tant apareix algun equip que pensa que si és un joc de pilota, lògicament s’ha de saber dominar, tenir, combinar amb els companys i assolir l’objectiu primari de fer gol per després assolir la meta de la victòria.
El Barça ha aconseguit anar a contracorrent de moltes generacions resultadistes en el futbol i ha volgut aplicar l’estil ideal de domini del joc, amb la bellesa del toc i combinació a més d’aconseguir resultats. Històricament era conscient que no era un equip guanyador tot i ser més que un club. Sense entrar en la pressió dictatorial de tota una època que el va perseguir a tort i a dret per afavorir al club del règim, només li quedava l’aposta del joc, precisament perquè en el seu cas es demostrava que només podia guanyar jugant bé, perquè fent un joc raquític o només buscant el resultat, no guanyava mai.
Pel que jo puc recordar la cosa va començar a fer el tom amb l’arribada de Johann Cruyff, primer com a jugador i després com entrenador. El procés va ser lent i llarg perquè la cosa comencés a donar fruits. La manera de jugar bé a futbol ja era un signe d’identitat barcelonista que amb molts alts i baixos va anar arrelant en els aficionats i aplicat amb millor criteri pels deixebles de l’holandès.
Actualment veure un partit del Barça fa entendre el futbol com espectacle a l’hora que es reconeix que el criteri fa augmentar el contrast amb la resta d’equips. El Barça vol la pilota, vol jugar-la, vol dominar, combinar i fer gol, a més d’espectacle. I al davant, els equips només volen la pilota per llançar-la endavant, sorprendre al contraatac i, si es veuen molt inferiors, destruir el joc i el talent.
Malauradament quan es combinen diferents circumstàncies com lesions, cansament, i permissivitat arbitral, els equips que no juguen a futbol, també poden guanyar. I això que també entra dintre de les possibilitats estadístiques es torna irracional quan això es considera una gesta, una heroïcitat i un treure pit que només té la visió curta d’aquell, futbolista o aficionat, que ha renunciat al futbol i aquest s’ha convertit en un joc de destrucció.
El Barça ha perdut una semifinal de la lliga de campions amb l’Inter de Milà. Mentre l’afició culé sent orgull pel seu equip perquè no ha renunciat al seu estil, la majoria de seguidors aliens al Barça aplaudeixen el no joc de l’altre equip.
Destruir és més fàcil que crear.
Com només uns pocs s’arrisquen a crear i cerquen de manera incansable la manera de fer-ho, els altres creuen que destruir no només pot formar part del joc, sinó que és la única manera d’entendre’l, per incapacitat de construcció. Un pensament que ha fet del futbol un joc gris animat per periodistes, professionals i aficionats fanàtics que estan convertint aquest joc irracional que busca un sentit superior en un esport mediocre.
Gràcies Barça, per no renunciar al teu estil i no caure en el pou de la vulgaritat.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply