Bilingüisme incert

He visitat una tenda Vodafone per fer-hi unes gestions. M’han atès una noia (dependenta) i un noi (encarregat). Molt amables. M’hi he dirigit en català i m’han atès en català. Els dos. Ell amb un agradable accent de ponent. Ella amb el català estàndard. Curiosament quan parlaven entre ells, ho feien en castellà (el noi perdia l’accent de ponent) i quan es dirigien a mi ho feien en català. No és la primera vegada que comprovo aquesta curiositat que per a ells era d’allò més natural i que a mi, la veritat, em distreia. En aquest cas em preguntava per la meva contribució al bilingüisme en aquesta relació i no he sapigut si hi podia participar parlant en castellà. Però si ho feia, havia de ser als dos?, m’haguessin contestat en castellà i aleshores haurien utilitzat el català entre ells?, i si m’hi hagués dirigit en castellà només a un d’ells? A la dependenta? Potser s’ho hagués pres malament per masclisme? A l’encarregat? Al utilitzar el castellà davant del superior potser hagués estat una mostra de respecte comercial, però potser la noia s’hagués sentit menystinguda per fer servir l’idioma de relació en el treball. Potser haguéssim acabat tots parlant en castellà amb la qual cosa hauria pogut comprovar que el bilingüisme només és possible si uns quants som monolingües en català. Tot plegat sembla una mica complicat, però no ho és tant perquè com finalment jo no he parlat en castellà, no he pogut resoldre els dubtes.
Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply