Crònica d’una càrrega policial

Diversos grups de joves, en nombre reduït, esperaven el moment idoni. Els comerços havien tancat les portes de ferro davant la possibilitat de qualsevol destrossa. Gent gran creuava amb nerviosisme la calçada i es perdien pels carrers adjacents. Hi havia tensió tot i les falses rialles que algun grupet deixava sentir. Sabien que moments després la policia faria acte de presència i l’experiència en aquests casos servia de molt poc. La manifestació era una fuita en la qual es vomitava amb consignes tot allò que feia mal, que es creia injust.
La sang corria per les venes colpejant rítmicament el cor. Aviat, les pulsacions es dispararien a favor d’una tremenda excitació fruit d’una barreja d’angoixa i esperança amb la qual, per uns moments, se sentirien lliures, encara que després els recordessin que no era així. Correrien i tractarien d’evitar el perill i quan aquest hagués passat, es deixaria entreveure mig somriure amb la qual cosa s’expressaria un sentiment de victòria en la ja contínua derrota. Algun dia tot seria diferent. Ells ho haurien manifestat i desitjat.
Ell i ella van arribar en el moment just en què els grups s’ajuntaven ocupant el carrer i avançant cap amunt, al centre de la ciutat. Les pancartes desplegades exposaven les reivindicacions estudiantils que, com a éssers humans, consideraven justes i necessàries, però que per contrarestar les opinions dels grans del país, no eren tingudes en compte.
Les primeres consignes es van barrejar amb l’aire, primer feblement, després amb energia, però les seves pròpies orelles no les escoltaven, s’estava pendent de la veu d’alerta que comuniqués l’arribada de la policia que per ser tan esperada, no era ben rebuda.
No lluny d’allà, deu ordenats jeeps policials (rateres), esperaven ordres de marxa. Asseguts a la part posterior de cada un d’ells, diversos homes d’uniforme gris sostenien amb una mà el casc de visera i amb l’altra acariciaven la porra unida a la cintura. Parlaven poc. Tots pendents de l’ordre d’acció. La resta, ja ho sabien.
Transcorreguts quinze minuts de l’inici de la manifestació, un cert dubte va recórrer les ments de diversos joves. Aquella aparent tranquil·litat no era normal en aquell tipus d’esdeveniment.
– Això no m’agrada – va dir ell -. Rares vegades ens han deixat caminar tant.
– Potser la selectivitat no sigui motiu suficient per actuar – va creure raonable ella.
– Han actuat per coses que en teoria tenien molta menys importància.
Ningú es va adonar de l’arribada d’uns vint nois, vestits amb pantalons clar i samarretes molt similars que, en dispersar-se, es van situar estratègicament al llarg i ample de la manifestació, formada en aquells instants per unes quatre-centes persones. Tenien una missió per complir.
Ell no corejava les consignes, tampoc les escoltava. Els ulls es perdien més enllà dels últims caps dels companys intuint veure el que ningú veia. Algun sector s’estava confiant i era el pitjor que podia passar.
Els exaltats es creien cada vegada més forts i només faltava que algú els empenyés cap a la provocació.
Veus contra el règim es van deixar sentir.
Veus contra el dictador.
Veus contra el Govern.
Veus agitadores.
Veus.

Les noves consignes ja eren massivament corejades quan van arribar a la plaça de l’Ajuntament i el que va començar com una concentració reivindicativa, prenia canals directes d’atac als màxims responsables del país, amb la figura del Cap de l’Estat al davant.
Un jeep els va barrar el pas. L’avís va córrer. Els últims manifestants van fer mitja volta i van intentar córrer. Un nou jeep feia la seva aparició i desplegava als seus homes a l’ample del carrer. Es va voler fugir per les diferents embocadures que confluïen a la plaça. Totes tenien les mateixes característiques que les anteriors. Havien caigut en una ingènua trampa, però ja no importava. Estaven acorralats.
La policia els observava sense actuar, darrere de les viseres.
Aviat va fer la seva aparició la dotació dels deu jeeps per la mateixa direcció que la dels manifestants. Les portes del darrere es van obrir i els seus ocupants van saltar a terra; es van col·locar els cascs protectors al mateix temps que tancaven les mans en aquells objectes allargats i contundents que aviat copejarien durament els indefensos cossos d’aquells nois, ja que havien gosat confondre la justícia amb la injustícia , la veritat amb la mentida, la llibertat amb els seus crits. La insolència tenia ja la seva sentència i els que més, notarien allà mateix la seva perfecta execució.
– Ens faran farinetes – va cridar un menor d’edat amb les faccions espantades.
Ell la va agafar a ella per la mà i la va arrossegar cap a una petita rotllana en què es trobava un company seu.
– Heu pensat en alguna cosa?
– Ens hem d’abalançar sobre el cap de carrer menys guarnit, és l’única forma d’escapar d’aquesta trampa.
Diversos joves es van unir al grup que intentaria obrir el pas a la gran majoria, abans que la policia complís la seva equivocat deure.
Anem! – va cridar algú.
Van començar a córrer formant una compacta massa de vint cossos cap a aquells vuit grisos tot i que cobrien perfectament els dotze metres d’amplada de la seva única via d’escapament.
La resta de manifestants van comprendre l’alternativa i van córrer també, seguint als seus companys, realitzant espontàniament un segon front, aquesta vegada molt més nombrós i al qual la policia havia començat a causar baixes en la seva rereguarda.
Emparats en el pànic del moment, els infiltrats van desaparèixer darrera dels jeeps.
El cercle policial es reduïa de forma efectiva. El primer grup va xocar contra els policies, aquests van aixecar les porres i fent anar un xiulet en l’aire, les van llançar amb força sobre aquella massa que intentava esmorteir els cops cobrint-se les parts més elevades amb braços i mans.
La col·lisió va ser terrible.
Ens pegaven sense parar i vaig veure caure als primers, el que va fer que ens uníssim més. Vaig rebre un fort cop al braç i a l’esquena i ella en una espatlla, però no va ser suficient per fer-nos perdre l’equilibri. Continuem.
L’ímpetu amb què van arribar va empènyer a tres policies que, al costat dels primers joves, van caure a terra. Un dels policies es va veure materialment atropellat i rabiosament colpejat per les cames que fugien cap a la possible salvació.
Es feia de nit.
El cap de la policia, en adonar-se de la desesperada i estratègica acció, va ordenar reforçar la zona amb més homes per impedir per tots els mitjans – ¡disparin si és necessari! -, l’èxit de la maniobra. Els homes, sense dubtar-ho, van córrer veloçment cap al lloc que suportava tota l’atenció. Tenien l’arma a la mà.
S’havia aconseguit obrir un passadís. Sis van quedar a terra amb mostres visibles de dolor, els altres, lleument contusionats, seguien endavant.
Vaig mirar al capdavant i no vaig veure cap policia. Tornava a renéixer en mi l’esperança de la qual havia dubtat. Vaig estrènyer amb nervi la mà de la meva amiga i junts com fins ara, vam córrer més que mai.
El segon front va veure tancar-se la il·lusió i augmentar l’angoixa i desesperació. Els reforços ja taponaven el cap de carrer i la contundència del nou xoc va ser desigual, desunits per complet. Tenien lloc inútils carreres cap a una possible salvació o miracle en el qual ja ningú creia.
La policia estava complint i la sang ja apuntava en algun rostre demacrat pel dolor. Tot va ser molt ràpid i es van rebre noves ordres. Ara s’aturava a uns quants i el que no podia pujar al jeep pel seu propi peu, era llançat com sac de patates. S’empenyia violentament als que quedaven en peu. Amb un megàfon s’indicava la conveniència que els nois es dispersessin i no tornessin a reagrupar-se; per més que ho haguessin volgut, no haguessin pogut. Era absurd pensar-ho. Algun que altre policia s’acarnissava amb la seva víctima que, als seus peus, rebia un càstig que assenyadament no tenia perquè admetre, però la violència no era escortada per la raó.
Es va donar ordre de retirada.
L’únic grup que va poder escapar va ser seguit per quatre policies que corrien com lleons a la recerca de la seva presa. Ja era nit fosca i els carrers estaven il·luminades. Ell i ella es van separar de la resta doblant la primera cantonada i avançant pel centre del carrer. Alguns fanals es trobaven apagats, que en aquelles circumstàncies els afavoria.
Un va disparar i es va deixar sentir.
Vaig sentir un fort coïssor a la cama dreta, a l’altura de la cuixa. Vaig llançar una maledicció en caure a terra i deixar-li anar la mà. Li vaig dir que m’havien tocat i que no podia continuar i ella com a resposta m’ajudava a arrossegar-me darrera dels cotxes aparcats sobre la vorera. Allà mateix hi havia una casa amb doble portal i sense pensar-ho, no hi havia temps, vàrem empènyer la primera porta i vam entrar.
Van tancar la porta i van romandre en la foscor en absolut silenci, només de tant en tant se sentia un lleuger moviment originat per la mà que fregava la cuixa per esmorteir el dolor causat per aquella bala de goma. Aguditzaven el sentit de l’oïda.
Les veus de dos policies van trencar el silenci. Estaven a prop.
– Ha caigut per aquí i s’ha refugiat entre els cotxes.
– Potser en un portal. Jo miraré per aquest costat, tu fes-ho per l’altre.
Es van separar i aviat uns passos van cruixir contra el terra. L’amagatall els va semblar poc segur i encara més quan es va obrir la porta.
Vaig notar la meva sang i se sentia bategar el cor de la meva amiga que igual que el meu i per la rapidesa en que ho feien, semblaven anar al mateix compàs. Vaig mirar al policia sense mirar-lo. Ens va observar uns instants en la penombra. Ens enfonsem. Ja només calia esperar maltractaments i poca educació.
– Hi ha alguna cosa? – va preguntar l’altre policia mentre s’acostava.
Va tancar la porta abans que el seu company pogués veure-hi i va respondre:
– No, res. Segur que han trucat en alguna casa i els han deixat entrar. Tornem a la plaça, allò ha d’haver acabat.
Triguem uns quants minuts en sortir-ne. La por que vam passar encara no havia desaparegut i abans de res desitjàvem tranquil·litzar-nos. Pensem en l’actuació del policia, tan inesperada i providencial. Havia esdevingut en còmplice circumstancial.
Van sortir. Ella es va interessar per la cama adolorida.
– Una mica millor. Aquestes bales de goma, a més de fer mal, tallen la respiració.
Recolzat en ella, el caminar no li va ser tan tortuós i van seguir una direcció totalment oposada al lloc dels fets. Poc després, s’asseien en un banc de fusta, situat en una petita plaça, sense gairebé il·luminació, la qual cosa els va permetre observar les estrelles i veure aparèixer la lluna que equilibrava la nit sense saber que, en aquella zona, molt pocs la contemplaven ; tampoc crec que li sabés greu.
Ell seguia fregant. Ella estava molt cansada. Els dos callaven.
Per fi, en veu baixa, ell va expressar els pensaments que contínuament es barrejaven amb el seu estat d’ànim.
Ha estat tot molt dur, inclosa l’acció del nostre policia benefactor; ha fet dubtar per uns instants la meva opinió sobre ells. Només és l’excepció a la regla. A la plaça han d’haver fet el seu agost amb les seves rebutjables accions que tant els agrada practicar, i després que no diguin que només complien ordres. Si algú amb autoritat els diu que hem de morir per ser el que som, ho fan i potser després ho celebrin.
Ha estat estúpid per la nostra part caure en aquest parany que ens han tendit els provocadors que potser estaven d’acord amb la policia. No seria estrany que fos així. No, res. Fins i tot pot ser cert, sinó, per què esperar tant a actuar? Per què ho van fer quan la manifestació es va convertir en un acte clarament provocador i no abans?
Imagino el que estarien pensant mentre colpejaven, paraules que havien d’actuar sobre ells com esperons. ¡Comunistes, comunistes!; ¡Vermells maçons!, ¡Clars desestabilitzadors de la seguretat de la nació!, Segons ells. També pot ser que cridessin per dins: Joves, joves!, Perquè per al nostre estimadíssim dictador, nosaltres som un perill per al país, el món i la humanitat sencera. Potser només sigui un sentiment d’enveja a les nostres idees, a les nostres il·lusions i esperances. Potser no vol que tinguem el que ell no va poder tenir en la seva joventut: la llibertat, potser la va tenir i no li va agradar.
Volia el seu concepte de llibertat.
Quan pel matí li comuniquin el que aquí ha passat, les seves velles galtes es ruboritzar d’alegria, si és que encara li queda color, i dibuixarà un somriure. Potser m’equivoqui i siguin unes llàgrimes despreses dels seus enfonsats ulls, les que canviïn l’aspecte del seu rostre. Potser plori per aquesta maltractada joventut que no segueix els seus consells convertits en lleis fonamentals. El més segur és que ni se n’assabenti. Potser en el fons ens estimi i per això desitjaria la nostra mort, abans que en la nostra ment es formin idees contràries a les seves. Potser en el fons desitgi equivocadament el millor per a nosaltres, però tant de bo es mori aviat i ens deixi en pau per sempre!
L’odi i el dolor li van impedir plorar. Ella no es va atrevir en cap moment a trencar el monòleg del seu amic que, mentre parlava, mirava a l’infinit de la seva consciència. El silenci va seguir. Era un període en què les paraules, de ser pronunciades, moririen en la mateixa boca, en què les orelles eren sordes i els ulls molt llunyans. Eren moments en què havia de renovar l’esperança, ambicionar nous temps, creure que allò canviària. Eren moments que molta gent d’aquell país, vivia diàriament. Eren uns moments …
Mig miler de joves en edats compreses entre els 17 i 20 anys, van ser protagonistes ahir a la nit, d’una manifestació d’estudiants que va tenir lloc entre el passeig i la plaça de l’Ajuntament. En arribar a aquesta última, clars crits antipatriotes van ser pronunciats pels manifestants, i tot seguit van cridar consignes en què s’atacava a la figura del Cap de l’Estat.
Arribat a aquest punt, un nombrós contingent policial es va presentar al lloc obligant els manifestants a dispersar-se, sent necessària la utilització de mètodes antiavalots. Es van produir diverses detencions.
La direcció superior de policia ha publicat la següent nota:
Posats sobre avís respecte a una manifestació il·legal que s’estava desenvolupant en la plaça de l’Ajuntament de la nostra ciutat i en la qual els manifestants entorpien el desenvolupament normal de la vida ciutadana, es va prendre la decisió de portar al lloc dels fets una dotació de policia antiavalots. Pacíficament se’ls va demanar que es dispersessin i, incomprensiblement, es va contestar amb crits en contra de la institució policial, així com a la figura i màxim representant de l’Estat. També cal destacar el llançament de pedres que van seguir a aquests crits, produint lesions a la cara, de pronòstic reservat, a un dels funcionaris policials que va haver de ser traslladat d’urgència a una clínica de la ciutat.
Davant la gravetat del succés, es va carregar contra els manifestants i aquests van respondre amb clares mostres d’hostilitat, agredint a diversos policies. Va ser necessària una segona càrrega per dissoldre la concentració i retornar la seguretat als ciutadans.
Foren detinguts vint joves, tots ells estudiants que, després de les primeres diligències policials, van confessar, sis d’ells, tenir afiliació comunista. Els altres van ser posats en llibertat a les poques hores.
Davant els rumors que ahir nit circulaven per la ciutat, hem d’aclarir que són del tot infundats, ja que en cap moment es van ocasionar ferides contundents als nois i molt menys amb ferides de sang. L’origen d’aquests rumors es troba en aquells que pretenen crear el desconcert i la por entre els conciutadans i enfrontar-los a les forces de seguretat pública.

Amics (fragment de novel·la inèdita)
Crònica d’un grup de joves a finals de la dictadura.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply