Debats electorals i marketing

with No hi ha comentaris
En època electoral s’obre sempre la polèmica sobre els debats electorals televisius. En els principis (democràtics) del marketing electoral, s’establia el principi d’equitat en els debats públics dels candidats. És a dir, que si hi havia un debat televisiu, aquest havia de contemplar tots els candidats. Quan va entrar l’època de les televisions privades es va començar a abandonar aquest principi per centrar-se en els dits cara a cara i fer valer el principi d’autoritat televisiva per simplificar missatges, afavorir uns candidats i fer aliens altres propostes electorals que, tot i minoritàries, amb tot el dret de ser escoltats. També en un principi l’anàlisi que es feia sobre els candidats i la seva intervenció en el debat, començava per valorar les idees, els conceptes, la metodologia política que s’oferia. Després, i en un segon nivell, s’entrava en el continent, és a dir, la imatge del candidat, la seva gesticulació, les mirades i altres detalls que afegien valor als continguts i els potenciaven o minimitzaven segons els casos i personalitat del candidat o dels bons i mals consells dels seus assessors. Però la crisi també ha arribat. La primera valoració d’urgència es fa sobre la “imatge” que ha transmès el candidat, potenciat per la xarxa i la necessitat d’anàlisi gairebé online que s’agafa a la primera impressió, la més superficial. Des del color del vestit i la corbata, al somriure, al gest, a si sembla nerviós, a si mira o no a càmera, a si porta papers o si hi està massa pendent, a si s’equivoca o té algun lapsus… en definitiva a la superfície. Res a dir si al cap i a la fi després s’entrés en la valoració en profunditat sobre les idees. Però res, perquè no hi ha res per dir de nou, de noves propostes, d’engrescar la gent, d’empatia, de solucions, de risc, de lideratge. I no és una idea que sembli temporal, perquè per valorar la profunditat, cal temps, reflexió, sacrifici, raonament… Vivim temps de Twiter, d’idees sense reflexió, només de passió i sentiment, de frases curtes i mal escrites, de concurs i diner fàcil, de manca d’educació…. Res a dir (potser això és la felicitat). Però la política no ha de tenir el mateix tractament visceral que pot tenir un partit de futbol. Que un candidat pugui guanyar per majoria sense haver fet cap proposta diu molt no sobre la crisi econòmica, sinó sobre la crisi ètica i moral de la societat. Els candidats son pura reflexió de la gent que els vota. Però, tot i la mediocritat que ens envolta començant per nosaltres mateixos (no critiquem si abans no ens hem autocriticat), el que no hem de fer mai és no votar, perquè és un gest molt simple que durant molts anys se’ns va impedir en temps de dictadura i que és un dret negat a molts indrets del món. Pels que mai ho han pogut fer o mai no ho podran fer, vota.
Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply