“El caçador de cocodrils”, una lliçó de televisió

with No hi ha comentaris

En la mort de Steve Irwin, conegut pel seu programa televisiu “Caçador de cocodrils”, s’ha obert un debat sobre la seva actitud intrèpida i temerària davant de la fauna salvatge de la qual era un especialista en el zoo familiar d’Austràlia i després en sèries televisives de divulgació que el van dur a ser un personatge popular i mediàtic. La imatge que ha perdurat i que millor el representa és el seu entusiasta i agosarat apropament a qualsevol dels cocodrils o altres rèptils amb el rostre marcat pel somriure, l’excitació i l’astúcia. Reconec la meva admiració pel personatge; sempre que el veia no podia evitar veure’l com la representació més fidel del gran trapella, aquella persona que ens pot vendre qualsevol cosa que no necessitem i que paguem encantats sense oblidar de fer-nos la foto al seu costat. Aquesta imatge, naturalment, no té res a veure amb l’Irwin persona, ja que el filtre televisiu tendeix a crear un personatge que pot estar a les antípodes de la realitat familiar i personal de Steve Irwin. El desconeixement de com funciona el mitjà alimenta el debat davant la incapacitat de diferenciar la realitat del seu homònim fet televisiu, error extensiu a tot el contingut del mitjà.

I només n’hi hauria prou analitzant el temps de pantalla. Per trenta minuts de programa, quantes setmanes de producció han estat necessàries repartides entre la idea, preparació, enregistrament, muntatge i sonorització ? L’espectador no és conscient de tot aquest altre temps i la seva credibilitat només mesura el temps del programa en pantalla. D’acord, però tots els que l’han fet… no, perquè per alguns és el seu treball i a més els agrada el que fan. Per tant, com a feina i també com a forma de vida, no es poden deixar guiar per la improvisació. I saben perfectament que la realitat és una cosa i un programa sobre la realitat és una altra cosa. S’ha establert per norma el fet que el documental o el reportatge ens ofereix fragments de fets que interpretem com la realitat sense interferències. Ni de bon tros. Per molt acurats que siguem, enregistrar qualsevol acció amb una camera ja és una intervenció.

En els documentals hi ha tanta cuina com la més pura ficció, una de les diferències que contrasten és la no intervenció directe en els fets que enregistra la camera, o dit d’una altra manera, l’existència o no d’un guió, que també ha servit per mitificar continguts i personatges. Històricament ha estat una lloable posició documental que el temps i el coneixement dels mitjans de comunicació també ha matisat reconduint la situació als interessos i el tramat del procés de producció. Els més puristes si volien filmar la vida salvatge buscaven un amagatall proper als hàbitats dels protagonistes i després de setmanes o mesos aconseguien enregistrar uns meritoris segons de pura acció animal, potser després una mica foscos o borrosos. Formava part de la llegenda del documentalista, només que al final el resultat era una imatge clara, nítida i a més des de diferents punts de vista. Paciència, sort o una bona producció? Ara tots sabem que moltes accions de naturalesa han estat controlades pels seus autors i el seu equip. “Nanuk, l’esquimal” (Nanook of the north, 1922), ha passat a la historia del documental com una de les primeres pel·lícules que mostraven la realitat d’un esquimal i les dures condicions de la vida en la natura del desert blanc i la fauna salvatge. Robert J. Flaherty no és que enganyés sobre la realitat de la vida esquimal, però és conegut que va utilitzar totes les tècniques de producció possibles per controlar el procés, des de repeticions de preses a forats als iglús per tenir més angle de camera o millor il·luminació. El fet que les cròniques ens parlen d’actors no professionals ja ens donen una pista sobre la “naturalitat” del documental, que ningú discuteix com una obra mestre del gènere. Un exemple més proper el tenim en el nostre naturalista Fèlix Rodríguez de la Fuente, l’entusiasme del qual ens recorda a l’australià a més dels coincidents amors per la vida salvatge i els seus objectius de divulgació. L’estimat Fèlix també controlava la producció i no tots els animals que eren presentats com a salvatges ho eren en realitat: degudament domesticats podien repetir accions de naturalesa facilitant i enriquint la realització. Engany o dramatització televisiva al servei de l’educació o, divulgació, per no ser tant transcendents. És clar que els nens es poden sentir decebuts de conèixer la veritat, però com a adults la innocència és un valor que ja vàrem perdre al saber qui eren els reis mags.

Si no pots portar la vida salvatge als platós per tal de verificar tot el procés, el que sí pots és muntar el plató allà on viuen els animals. A la televisió res s’improvisa, només hi ha imprevistos que les millors produccions també poden preveure. I que jo sàpiga els documentals televisius es produeixen per emetre’ls per televisió. Per enregistrar un tros de vida salvatge hi ha molta feina prèvia dins la qual hi ha un gran coneixement de les condicions dels espais i la fauna i també es valoren les probabilitats de risc. Si no fos així les seves pòlisses d’assegurança valdrien un ronyó. A Steve Irwin el va descobrir un productor televisiu, va veure en ell un personatge per transmetre i divulgar la vida salvatge i l’australià va fer seva la idea creant una manera de fer agosarada, però no per això imprudent, com també s’ha dit.

Irwin és davant de la camera, però quanta gent hi ha al darrera en cada suposat moment perillós? Tècnics de la càmera, so, ajudants, producció, intendència, transport… Potser de tots ells el que menys risc corria era el mateix Irwin. Per exemple, pensem en la seva indumentària de color caqui descolorit i d’una talla menys que li quedava cenyit al cos en un perfil poc atractiu i aventurer, però sens dubte segur per una tonalitat que es camuflava en diferents entorns naturals i encaixat per evitar enganxades o visites inesperades roba endins. En qualsevol situació de “perill” no deixava de parlar a la càmera i es mostrava frontalment perquè l’espectador no deixés de veure’l per “comunicar” millor. Una persona en situació arriscada no té en compte aquestes estrictes normes de presentador. Ell i el seu equip sabien perfectament que estaven produint un programa de televisió.

Steve Irwin va morir per un imprevist. Si realment hagués considerat l’alt perill del peix manta, com el cas d’un tauró o d’una pitó, aquest no li hauria fet res perquè els riscos haurien estat valorats i controlats. També hi ha gent que mor per una picada d’abella i no per això ens blindem com si fos un insecte terrorífic. Molts documentalistes moren per la seva feina, però la majoria per accidents derivats de la seva activitat, com ara accidents de transport, com va ser el cas de Fèlix Rodríguez de la Fuente mort en accident aeri en plena producció documental.

Una darrera reflexió ens porta a l’efecte terapèutic de veure algú enfrontar-se als rèptils més perillosos o verinosos del nostre planeta i dels quals s’ha creat una llegenda que espanta als nens i crea malsons en els adults, potser perquè ja habitaven el planeta abans que nosaltres. Després dels programes, aquests rèptils continuen espantant i creant malsons, però una cosa tenim clara, que a Steve Irwin no li era fàcil topar-se accidentalment amb alguna d’aquestes bestioles i si algú vol tenir un encontre adrenalític ha de fer mans i mànigues, en el seu cas un zoo o un programa de televisió, per fer-hi un cara a cara o una amical abraçada. Un animal és salvatge perquè viu en un hàbitat i un cicle vital on l’home no hi està convidat, però si ens entestem a trepitjar el seu entorn on no hem estat cridats, ens poden passar coses desagradables. Una alerta a la nova tendència turística de dur-nos a espais paradisíacs amb fauna salvatge i amb les seves pròpies lleis de supervivència. Els defensors de l’existència dels zoos consideren aquests com el mal menor al veritable mal, la invasió humana de la naturalesa. Els documentals també ajuden a conèixer aquest món sense necessitat de formar part d’un pack turístic per la selva o el mar de taurons. Crec que en certa manera aquest era el missatge d’Irwin, divulgat de manera espectacular perquè aquesta és una exigència televisiva. I també tenia un zoo.

Una de les reiterades imatges davant la tràgica notícia és la del caçador en el seu zoo donant de menjar a un cocodril amb el seu fill de pocs mesos agafat al braç. Algú creu que Irwin hauria posat la vida del seu fill en perill si no fos un risc mesurat ? Algú creu que el domador es fica a la gàbia dels lleons sense abans haver-los atipat? No hem de ser innocents. En l’actualitat, si Orson Welles hagués fet Citizen Kane, hauria reescrit la frase de Kane dirigida a la ràdio amb un “No es cregui tot allò que surt a la televisió”.

EL PUNT, TRIBUNA, 19-9-2006

Foto (http://www.australiazoo.com.au/crocodile_hunter/about_steve_terri/index.html)

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply