Els anunciants, responsables de continguts televisius

with No hi ha comentaris
Hi havia un temps televisiu en el qual els anuncis intervenien en la programació d’una manera evident. Una cortina o un efecte sonor es deixava sentir per avisar a l’espectador que s’entrava en bloc publicitari. L’espectador era “lliure” de seguir els anuncis o dedicar-se a altres tasques domèstiques. Els anunciants se sentien amb la llibertat i bon criteri de dir-se que ells utilitzaven la televisió com un suport de la seva publicitat i no por això havien d’intervenir en els continguts dels mitjans, fossin aquest bons o dolents. Els temps de la multiplicació de canals va obligar a buscar noves maneres d’arribar al teleespectador, ara fragmentat en molts canals i per tant més difícil de trobar. Els canals van inventar noves fórmules, algunes no regulades, per atreure a l’espectador i així poder oferir a l’anunciant una carta d’audiències prou xifrada per invertir en un canal o espai televisiu. Els patrocinis, la publicitat dita en directe pel presentador, la publicitat dins de la ficció… van ser ofertes valorades per l’anunciant. Però sense adonar-se’n, començava a formar part del contingut televisiu i per tant, també responsable de la qualitat del programa. Si amb aquests recursos no n’hi havia prou, feia oïdes sordes quan els programes forçaven la moral i esdevenien la porqueria de vendre situacions i sentiments personals. La dita programació escombraria s’expandia entre l’audiència que amb el seu augment atreia als anunciants que, molt murris ells, continuaven aixoplugats amb la idea que ells no eren televisió i aquesta només era el suport dels seus anuncis. La falta d’activitat del espectador també es feia evident. Sota l’anonimat de la seva llar, seguia la programació escombraria i si algú li preguntava, deia allò que no era un habitual, només per la casualitat del zapping.
Ara surt un cas excepcional (esperem que esdevingui habitual) d’un seguit d’anunciants que han retirat la publicitat de Telecinco (La Noria) en considerar que s’havia vulnerat l’ètica en una entrevista a la mare d’un implicat en un crim. Quina cosa ha canviat per fer que els anunciants hagin actuar de dita manera? Consideren ja que també són responsables dels continguts televisius? (ja seria hora) o simplement han vist que els seus clients podien tenir una actitud negativa en vers els seus productes? Més aviat que sí. Si la xarxa té alguna cosa positiva és que ha simplificat el canal de queixa i si abans les protestes quedaven al calaix de la productora televisiva o del anunciant, ara es fan sentir en fòrum digitals on també es mouen consignes de boicot a les marques. La por a les pèrdues econòmiques o, potser més important, la seva imatge de marca.
Si fins ara els anunciants han aprofitat la bonança de les escombraries en silenci (no en l’anonimat perquè la marca sempre apareix en els anuncis), seria bo que també una nova política d’anunciar-se només en aquells programes “dignes” (tot i l’ample marge del terme) fos també recolzat pel silenci. Fer eco del seu valor per no anunciar-se es pot entendre com una nova estratègia de marketing per renovar la imatge de marca. O la publicitat torna a exigir el mitjà televisiu com un simple suport als seus anuncis o ara, ja implicada en els continguts televisius, per activa o passiva, que sigui també jutge televisiu i exigeixi el nivell de qualitat que una televisió sempre ha de tenir,perquè por moltes privades que surtin en oferta, la televisió sempre ha de ser un servei públic.
Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply