“Els bancs” de Miquel Martí i Pol

Allò que diuen dels bons poetes és que sempre tenen un poema adient a cada situació o estat anímic. I no és perquè l’hagin escrit pensant-t’hi directament, que també, sinó més aviat són els lectors els que en fan les associacions i les ajusten a les seves necessitats. Així,un mateix poema pot servir a una declaració d’amor, una separació o una defunció. Per això són poetes del poble, sempre al seu servei, tot i que seria interessant conèixer l’opinió del poeta sobre tanta interpretació contrastada als seus versos.
En Miquel Martí i Pol i el seu poemari tenen la capacitat per ser sempre actuals i sempre trobarem en els seus escrits la frase justa per suggerir la que no sabem crear o batejar per un avatar. És la qualitat del poeta.
En els temps de crisi de diners, crisi permanent per a la majoria de mortals, s’accentua la que pateixen els bancs, o pobrets, que ens guarden els diners i entrebanquen la producció.
Fa molts anys el poeta ja en va dir la seva amb una fina ironia. I també la va cantar quan encara ho podia fer. La peça “Els bancs” escrita per ell mateix i el seu amic i escriptor Emili Teixidor, feia sarcasme tot entonant un “Als bancs” amb el to i força de la música de la cançó “Al vent” del també poeta Raimon.
La podeu escoltar en el disc RODA, Homenatge a Miquel Martí i Pol, editat per Picap i l’Associació d’Amics del poeta.
Però aquí en teniu la lletra.

Als bancs!,
sense entrebancs,
seiem-hi tots,
seiem als bancs,
negres i blancs,
als bancs del món.
I tot,
tot ple de bancs,
arrenglerats,
farem del món
un banc comú
per als desbancats.
La vida és una pera.
Ja en nàixer
ens manca un banc,
cadires
prou que n’hi ha.
Allò que manca són bancs,
doncs feu més bancs,
poseu més bancs,
obriu més bancs,
que tots tinguem
el nostre banc!

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply