Els clàssics no cansen mai

Bé per casualitat, bé per polítiques de programació, quan arriba setmana santa trobem que a les teles es repeteixen un nombre de pel·lícules de les anomenades religioses o si es mira des d’un altre punt de vista, de romans. Naturalment no és la invasió de fa uns anys que gairebé totes tenien temàtiques directa o indirectament relacionades amb la passió de Crist o en l’època, cent anys amunt o avall de l’inici del nostre calendari romà, que no de la vida humana a la terra. O vides de sants i els seus miracles. Ara hi ha més varietat i trobem des de comèdies a pel·lícules de por, fruit de la diversificació televisiva i de la cada vegada més laica, agnòstica o multireligiosa societat. Bé que per la tradició cristiana seguim sent fidels a una cultura, que no seguiment, religiosa que en els nostres anys més manipulables no ens deixaven en pau. De tot plegat hom ha acabat reconeixent que la història de Crist té el seu valor dramàtic i han estat molts professionals de la ficció els que també s’han vist atrets per la seva passió, per molt distorsionada de la realitat o de la seva interpretació al llarg dels segles. El domini romà sobre l’antiga civilització i el domini religiós dels símbols de Déu i el seu fill, són històries que ens han arribat amb tota la força i atractiu narratiu que ha fet que fossin reescrites centenars de vegades per la via escrita o fílmica. I si les dues històries funciones per separat, ho és més quan s’ajunten una de romans i la vida de Jesús. Reconec que he estat un cinèfil d’aquest tipus de pel·lícules segurament perquè els professionals que les filmaven tenien un do especial per construir-les i fer-les interessants, quan no obres mestres del cinema. Hom es va educar en les pelis de romans de cinema de barri, els coneguts peplums italians sense variacions religioses, és a dir, gladiadors directament. Per altra part la forçada educació d’escola religiosa em va fer també expert de les històries de Déu i ramificacions. Per això, quan les dues s’ajuntaven, hi havia un especial doble interès. No cal dir que no hi ha res més segur que fer-se agnòstic que tenir una educació amb capellans de mestres. De la mateixa manera que hom es torna antibel·licista sense pal·liatius quan es torna del servei militar. Per això, lliure de culpa, es pot gaudir d’una autèntica història de romans i de cristians gaudint de la narració en la seva forma més pura.
Quan arriba Setmana Santa ja és un clàssic esperar els clàssics i si bé la majoria d’ocasions el seguiment és desigual, em trobo en dos casos que coincideixen amb reflexions. El cas és que són pel·lícules que he vist moltes vegades i tot i així quan la començo a veure o bé l’enganxo començada, ja no les puc deixar fins el final i segueixo amb una intensitat especial, la de saber què passarà i a més no poder deixar de fruir cada escena, per realització, llum, interpretació, ritme… I això és el que tenen els clàssics, les pots veure cent vegades que no per això et cansaran. És més, quan acabo de veure’n un sempre em dic: Com és que ja no es fan pel·lícules com abans. Bé, aquest any m’ha passat amb Ben-Hur, que a més m’ha fet repetir la frase anterior i també afegir-ne una altra, que tot seria més fàcil si es tingués una fe per compartir i no només personal. Però en el moment que la fe es comparteix, deixa de tenir gràcia a més de ser manipuladora per part de qui hi posa les regles. L’altra pel·lícula que també té el do del clàssic és Spartacus, que aquest any també ha estat programada, i que té la coincidència de la recent programació en antena de una sèrie del mateix nom però farcida d’efectes digitals i sang i fetge a dojo a més de les habituals escenes de sexe que ens  ha fet recordar que si en realitat en aquella època només es pensava en satisfer les necessitats més animals, no és estrany que l’imperi no durés fins els nostres dies. Per desintoxicar de la sèrie recomano veure el clàssic que amb la durada d’un parell dels capítols televisius, ja ens ha explicat tota la història amb la categoria del clàssic, excel·lència en cada escena.
Per acabar afegir un altre títol que m’és impossible deixar una vegada començat, La filla de Ryan, si bé reconec que aquest  ha estat un clàssic no d’entrada, s’ha anat fent i creixent en cada visió, la qual cosa la fa meritòria per insistència. Naturalment n’hi ha d’altres que segurament encapçalen la meva llista personal de clàssics, però és en aquestes tres on coincideix la impossibilitat de deixar-les una vegada les he començat a veure.
En homenatge, recordar alguns noms que segurament als joves d’avui no els hi sonen de res, la qual cosa també confirma que el cinema està molt malament i l’espectador, també.
Stanley Kubrick, William Wyler, David Lean, Kirk Douglas, Robert Michum, Charlton Heston, Dalton Trumbo, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Tony Curtis, Alex North, Karl Tunberg, Jack Hawkins, Sam Jaffe, Miklós Rózsa, Robert Bolt, Trevor Howard, John Mills, Sarah Miles, Maurice Jarre, …


Ben-Hurhttp://www.imdb.es/title/tt0052618/
Spartacus,  http://www.imdb.es/title/tt0054331/
La hija de Ryanhttp://www.imdb.es/title/tt0066319/

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply