Ha mort un actor, visca el cinema

En Ramon, cinèfil, té un costum funerari quan un actor/actriu que ha omplert la pantalla d’interpretacions que han passat a la historia del setè art, es mor. Apart de sentir-se colpit pel que representa en l’imaginari cinèfil, se’n va a una botiga de vídeos i busca un DVD del artista. I aquell mateix dia, normalment a mitjanit per evitar interrupcions familiars o de feina, es projecta la pel·lícula en silenci, en penombra, amb sentiment. La majoria de vegades els finats són persones velles que potser ja s’han retirat de la interpretació, han sobreviscut en aparicions esporàdiques o han acabat professionalment a la televisió, en ocasions encertadament, en altres amb pena.

En aquesta ocasió era Charlton Heston i es va sentir indignat davant de comentaris i opinions sobre l’actor que tenien més a veure amb la seva vida privada que no amb el seu pas per l’art de la interpretació. Algunes fonts d’opinió provenien de comentaristes de nova fornada que mai van tenir, per edat, la oportunitat de veure les pel·lícules de l’actor en la pantalla del cinema i només les reproduccions televisives interrompudes per llargues insercions publicitàries. Responien al fet de fer bogada amb el pas de l’actor com a president de l’Associació Nacional del Rifle, i per aquest fet se li atorgava un pensament de dretes i com a tal rebutjable, com si en un sentit general la societat nord-americana fos tan progressista. Alguns apuntaven cap el símbol cultural quan hi havia matances indiscriminades, però s’oblidaven la permissivitat de la societat americana per posseir aquestes mateixes armes. En Ramon, sense voler entrar en el safareig va pensar que el rifle era una arma que va representar un fet cabdal en la conquesta dels territoris del oest americà i que ha estat admirat i representat ens centenars de pel·lícules i llegendes. I que se sabés, en Heston no va matar ningú que no fos estrictament per exigències del guió. Sobre el que fan les estrelles en la seva vida privada és quelcom privat i només hauríem d’estar interessats en allò que fan en la seva professió. Perquè si haguéssim de fer cas de tot el que es publica a favor o en contra, segurament ens duríem moltes sorpreses en conèixer la veritat de molts dels nostres admirats en qualsevol nivell de la vida.

Com a fets s’ha de reconèixer que l’actor va defensar companys com Orson Welles perquè dirigís la magistral policíaca Sed de Mal (1958), va apostar pel gènere bíblic fent seguidors, que no creients, a milers d’espectadors amb Ben-Hur (1959) o Els deu manaments (1956), va arriscar en el cinema de ciència ficció amb meravelles com El planeta de los simios (1968) o El último hombre vivo (1971) i finalment va demostrar el seu sentit de l’humor al fer de vell simi en el oblidable remake del Planeta de los simios (2001) de Tim Burton, quan ja començava a patir la malaltia de l’Alzheimer, i es va deixar humiliar per Michael Moore a Bowling for Columbine al 2002 quan el director li va preparar una entrevista parany.

I com a monuments del cinema, no s’ha d’oblidar la seva contribució al western amb Will Penny (1968), Mayor Dundee (1965 ), o la immillorable Horizontes de grandeza (1958), que han admirat fins i tot els detractors del rifle.

En Ramon no sabia què triar, perquè en qualsevol d’elles el cinema esdevé una mostra de la més gran de les arts. Finalment una notícia recent el va fer decidir per Ben-Hur. I mentre assaboria la carrera de quadrigues, va saber que cap remake com el que s’estava preparant amb tota la tecnologia digital al darrera podria arribar a la sola de la sabata del gran clàssic. Bé, s’equivocava, les noves generacions en serien fervents espectadors, però era una cosa d’ignorància, ningú els dirà que ja s’ha fet.

Ha mort un actor, visca el cinema.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply