L’escriptor mileurista

L’escriptor Arnau (pseudònim), va llegir un reportatge en un dominical que el va deixar trasbalsat. Tractava del neologisme mileuristes, és a dir, aquells treballadors que no superen els mil euros de sou mensual i les dificultats de mantenir dignament l’economia personal i familiar.

De fet l’expressió emprada en el titular era “no arriben a final de mes”, i s’entén perfectament que no és que es morin, sinó que la darrera setmana del mes ja esgarrapen dels estalvis, demanen una bestreta, supliquen a amics i familiars, s’encomanen als nous usurers que omplen d’oficines les rambles principals dels nostres pobles i ciutats o vés a saber a quin sant/a resen perquè faci el miracle mensual de permetre que, tot i escapçats per arreu, s’entri en el mes següent sense rancúnies, fent mà de les quatre monedes perdudes en el fons del folre que s’inverteixen intel·ligentment en la primitiva de dijous i dissabte, la qual cosa permet enganyar l’estómac i el seny somiant en que potser aquest any podran fer vacances de debò. Tornant a la realitat, la supervivència només és possible si són dos els mileuristes els que comparteixen despeses, ja sia per llaços d’amor o conveniència. O de manera individual amb molta austeritat per no dir pobresa, sense embuts.

Mala peça al teler, doncs escurats i enganyats el degoteig que arriba al cementiri és imparable, no perquè es morin per cobrar poc, sinó perquè hi arriben quan els toca i en això si que els toca el consol, perquè en estirades de pota, també toca pels que tenen calés que s’enterren amb la satisfacció de deixar herències perquè els seus estimats familiars es barallin per sempre més, que és una manera de fer que se’n recordin d’un; per altre part, el pobre només fa hereus del record i, si no en tenen prou, haver tingut més fe.

Dins d’aquest paquet de mileuristes hi ha de tot d’ambdós sexes, des de joves a vídues passant per immigrants de tots els colors, i si miréssim la declaració de renda, fins i tot en l’espectre hi entrarien empresaris, que com a referent a espectres, això si que és una fantasmada.

Una vegada l’Arnau va complir amb el seu grau de solidaritat social en el pensament, va córrer fins a l’ordinador i sense tancar el document de text del següent llibre, va obrir la calculadora i va començar a fer multiplicació i suma i ho va anar traduint en la mateixa pàgina de la novel·la, com un punt i apart. Així, sabent que de números es podia embolicar, va intentar fer-ho entenedor com si un futur lector hagués de llegir aquelles línies enclavades sense sentit en l’aventura del seu anti-heroi.

I la pregunta que li va trasbalsar el dia era: quants llibres ha de mal vendre l’escriptor per ser un mileurista?

“Un sou decent (sense entrar en el debat sobre el què és decent perquè ens hi faríem mal) a 2007 es mou en els 1.400 euros mensuals i un indecent, com és el pactat (¿) salari mínim interprofessional, és de 570 euros mensuals, lluny de la renta per càpita que situa la xifra a 1.900 euros mensuals, que no deixa de ser la manera que té l’estadística de dir que n’hi ha molts que es mengen els dos pollastres. Un ball de xifres que demostra que això dels números és una màgia potagia.

Per si algú que no és escriptor arriba a llegir aquestes lletres, un escriptor és el deu per cent del que ven. I sobre aquest concepte començo a desenvolupar les premisses.

a) Per fer mil euros al mes: al 10 per cent d’un llibre de 20 euros, s’ha de vendre 500 llibres al mes o, el que és el mateix, per fer dotze mil euros a l’any, s’han de vendre sis mil llibres a l’any.

b) A tot això s’han d’aplicar ajustaments de mercat i derivades socioeconòmiques estadístiques i per tant s’ha de tenir en compte que un llibre ben posicionat (parlar d’èxit és molt relatiu) pot arribar a tirades de deu mil exemplars (en castellà) i la meitat en català (siguem generosos), i en el supòsit que es venguin tots resultaria que un deu per cent sumaria els 20.000 euros en castellà (la meitat en català). En aquest supòsit si la tirada fos coberta en un any, el sou arribaria als 1.666 euros al mes. La qual cosa estaria més proper a la renta per càpita que faria que l’escriptor es menjaria el pollastre que li toca.

c) Ara bé, si introduïm un altre dada de correcció, que és el grau d’estabilitat del sou, es complica pel que fa a llibres. La vida d’un llibre supera l’anualitat, però el que no ha fet en els primers mesos de vida, difícilment ho farà després quan ja no tingui l’etiqueta de novetat. Els guanys s’han de repartir mentre no hi hagi una novetat que permeti refer les quantitats i esperar que superin en escreix les anteriors com per deixar de fer operacions aritmètiques. Això vol dir, ni més ni menys, que aquesta xifra del paràgraf b s’ha d’ajustar en el temps; el ritme de creació de l’escriptor en el cas de publicar regularment es podria situar a un llibre cada tres o quatre anys. Posem per cas tres anys. Això vol dir que la xifra s’ha d’allargar a tres anys, per la qual cosa el resultat és de 20.000 euros en tres anys: 555 euros al mes. Conclusió, un escriptor dins una mitjana de vendes estable, no és un mileurista, sinó que és un mig mileurista. I si escriu en català, a 277 euros al mes, dins el marge del pensionista en la quota més baixa. I a més té la pressió afegida que per augmentar el sou, ha de publicar un best seller.

Conclusions, un escriptor, per ser mileurista ha de vendre bastant i si ven a la baixa pot caure en la crisi de creure’s un pensionista.”

L’Arnau va començar a veure les coses més clares i es va animar a fer-ne conclusions:

“Estereotip d’escriptor (no d’escriptora, s’admeten suggerències per fer paritat del tòpic): una caseta amb jardí generós, amb dos o tres fills que emprenyen tot el dia i que no et deixen escriure, amb una dona mantinguda bé per casament o pensió de divorci, una senyora immigrant i discreta que s’ocupa de les feines de casa, una caseta a la muntanya on refugiar-se per acabar llibres o per justificar les crisis creatives, uns quants viatges a l’estranger per mantenir la idea que el bon escriptor ha de ser una persona viatjada, un programat espai de vacances on enviar la família i la senyora de fer feines un parell de mesos l’any per poder escriure sense interrupcions (o jeure al sofà sense que t’emprenyin), una agenda amb algunes conferències per mantenir el contacte i el calor del lector, i el prestigi de ser membre d’algun jurat de premi literari. Una vida d’escriptor. Bé, tot plegat estem parlant d’un sou mensual d’uns 8.000 euros, en la forquilla baixa. Per aconseguir-ho, ha de vendre 4.000 llibres al mes. Sempre. No s’hi val que un llibre sigui un best seller i el següent un fracàs.

I un gran èxit internacional són un milió de llibres. I si arribes, no cal patir més escrivint, sinó fer-ne inversió en immobiliàries o autopistes, per garantir els somni i no dependre dels gustos d’un lector o de la promoció d’un editor.

Vist el sidral, no és estrany veure que la feina d’escriptor és en realitat la segona o tercera feina i la principal són les col·laboracions en premsa, ràdio i televisió, o, la més estable, el funcionariat en l’administració o l’ensenyament. Només cal repassar les biografies dels destacats com per fer evident que el funcionari és l’antecedent més natural, tot i que alguns currículums en volen passar pel damunt sense donar-hi importància, com un mal menor, quan en realitat haurien de fer-hi un homenatge per haver estat en realitat un autèntic mecenes, l’ha mantingut com si fos l’amistançada, i ara aquesta, que ha aconseguit ser bisbe, ja no se’n recorda quan era capellà. Bé, potser hi ha una barreja de comparances, però dins el ventall el lector n’hi trobarà una a la seva mida. I els més, que encara no poden trair el seu passat, no han deixat mai de treballar i en les estones que poden, escriuen, perquè seguint el tòpic, els números no són el seu fort.”

L’Arnau va tancar l’entrecomillat i va guardar el document. Era tard i al dia següent s’havia d’aixecar d’hora per anar a treballar com un mestre més de l’escola pública. Era la primera vegada que no sentia enveja dels escriptors. I tot gràcies als números, qui ho havia de dir.

Abans d’agafar el son va tenir temps de recórrer al seu vell somni, ara adaptat a les noves conclusions: s’identifica com un futbolista professional que els mil euros els fa en les primeres 12 hores del dia i en les altres 12 hores en fa mil més, indiferent si és AM o PM. Això si, els dies de partit cobra igual, i si és partit pel títol, la prima és apart. El públic, per una part, no li fa res d’hipotecar part del seu sou per veure les cames dels jugadors i, per l’altre, espera que tu li regalis el llibre.

No cal dir que quan es va fer de dia, l’Arnau, encara no havia agafat el son.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply