L’home del gos

with No hi ha comentaris
Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber


L’home va seure al banc del parc, va obrir el diari conservador i el va fer servir de pàmpol.
Per davant, el seu gos anava amunt i avall movent la cua, olorava merdes d’altres gossos i, a intervals irregulars, aixecava la pota del darrera per deixar anar unes gotes de pixum tot marcant territori ara en un arbust, ara en la base d’un pollancre. Una vegada es va sentir segur va buscar el que podria ser una coordenada gps del seu itinerari i va forçar el seu ventre per deixar anar una llarga i recargolada tifa. Va fer una volta sobre si mateix i va olorar l’evacuació, mai millor dit, verd caca. Pel moviment de la cua i el saltiró posterior s’interpretava un cert orgull per l’obra orgànica si aquests animalons domèstics tinguessin el dot de la vanitat. Segons més tard, com si s’adonés que li faltava la cirera, va fer la pixarada llarga al costat de la merda com el regalim del cuiner en el plat degustació – si bé barrejar una cosa amb l’altra pot semblar de mal gust, forma part de la mateixa cadena alimentaria i en cap moment es pretén interpretar la naturalesa del toc del xef-.
El seu amo va seguir tota l’operació amb alerta. Els ulls, a l’avantguarda, s’alçaven com un periscopi per damunt de les pàgines centrals de color salmó i feien panoràmica tot cercant intrusos dins un ample radi de visió. Un cotxe va passar lluny però suficient perquè l’home palpés les bosses de plàstic de la butxaca i que només feia servir inevitablement quan un observador aliè es podia sentir ferit si no ho feia. S’ho va estalviar perquè ningú mirava com cagava el seu gos.
També la seva consciència es va alliberar quan un altre gos va fer acte de presència i va fer gairebé el mateix ritual que el seu, però amb l’amo a distància suposadament escarxofat al sofà grapejant les gominoles que no trobarien els seus fills mentre pensava en la dolçor del pecat i en absolut en les aventures del seu gos pelut. Com a mínim ell havia fet l’esforç d’acompanyar l’animal i, si era menester, defensar-lo d’altres malcarats o reprimir-lo de gosses en zel.
Amb deu minuts ja n’hi havia prou perquè per molt que ho intentava no aconseguia concentrar-se en la notícia del dia. El gos es movia pels gronxadors buits de nens perquè cap tanca limitava l’espai i els pares de parc infantil van desistir de portar-els-hi. Tot i que feia goig, els animals n’havien fet dret d’ús i els jardiners municipals hi tenien cura ajudats per l’adob natural. El silenci administratiu dels polítics estava justificat perquè els seus propietaris tenien dret a vot o influïen en els que l’exercien.
El va cridar i li va lligar la corretja per desfer el trajecte de mig quilòmetre fins a casa. El va acaronar per fer-li veure que havia fet molt bé i el va premiar amb un aperitiu en forma de galeta multivitaminada. Des de que l’havia ensenyat a cagar al parc, ja no ho feia al jardí i tampoc a l’acera, la qual cosa quan passava era molt desagradable i l’obligava a recollir la mostra i netejar-se les mans tot just arribar a casa. Perquè, això si, considerava uns impresentables els amos que no recollien al carrer des del dia que en va trepitjar una de grossa i desfeta que, de tan fàstic que li va fer, va haver de llançar les sabates, una per bruta i l’altre per desaparellada. És clar que eren velles i ja els hi tocava. Va tornar per la calçada per així estalviar-se haver de fer ziga-zaga de merdes seques o tendres que il·lustraven el camí dels vianants mentre el gos, mira’l que n’és d’espavilat!, no en trepitjava cap.
Dins de les moltes rutines d’un gos en una casa hi havia la conceptual com era que l’educació dels animals era una part important de l’educació social i la dels fills, els principals culpables d’haver de conviure amb aquests animals sota el mateix sostre. Per això, l’home, quan aconseguia que la seva filla complís amb el seu deure de portar a passejar el gos, no s’estava de recordar-li que l’animal havia d’estar lligat i que no s’oblidés de les bossetes de plàstic. Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber.
La seva filla feia que si amb el cap mentre calculava que tot plegat, merda i civisme, ho enllestiria en cinc minuts sense necessitat d’arribar al parc.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply