Lluís Maria Xirinacs, un trist comiat

Per al catalanisme polític la consciència activa d’en Xirinacs s’havia convertit en veritat incòmoda en denunciar allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les reivindicacions no assolides per manca d’activisme en el poder

Foto: Pilar Aymerich

En la mort d’un nacionalista català, dir-ne radical és una redundància, cal fer esment de les reaccions mediàtiques dels altres nacionalistes, no ho són mai, de radicals, que s’han afanyat a destacar dos fets en la seva trajectòria per les llibertats del nostre poble: la simbologia que ha representat en la lluita antifranquista i la darrera acció de paraula on es va dir amic d’ETA. Ambdues accions, perseguides per la justícia i en períodes polítics diferents i en un marge de més de trenta anys. Alguns no ho han estat mai, d’antifranquistes, ben al contrari, però són els primers a penjar-se medalles fent-se passar pel que no són, i si algú no els consentia tanta falsedat era en Lluís Maria Xirinacs. La manera de desqualificar-lo els la va donar mastegada el mateix Lluís Maria en un discurs en què es declarava enemic de l’Estat espanyol i amic d’ETA i Batasuna. Va ser l’oportunitat dels anticatalanistes de fer una estocada definitiva al símbol més destacat i encara actiu per les llibertats dels drets dels catalans. Una acció de paraula no prou reflexionada per en Xirinacs en no preveure les seves conseqüències, o potser sí, perquè qualsevol que hagi seguit la seva trajectòria sap que no era altra cosa que una provocació i no pas un sentiment de fons d’algú que en totes les seves accions ha demostrat amb escreix el valor d’assolir objectius amb la no-violència. Malauradament en les reflexions post mortem dels polítics catalans trobem les mateixes coincidències que en les valoracions en les quals també s’oblida tot el període des de la transició fins ara on en Xirinacs els fustigava per no haver sabut mantenir encesa la flama del catalanisme. És a dir que per al catalanisme polític la consciència activa d’en Xirinacs s’havia convertit en una mena de veritat incòmoda en denunciar tot allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les moltes reivindicacions que no s’han pogut assolir per manca d’activisme en el poder. Precisament en Xirinacs se n’ha anat en un període en què les infraestructures de l’Estat a Catalunya fan aigües pertot arreu i els polítics catalans no saben què dir, només un «la culpa és dels altres» que tantes vegades hem hagut de fer servir. Per una bona part dels mitjans la notícia de la seva mort no ha representat gaire trasbals i ha estat considerada una notícia més a l’altura d’altres esdeveniments estivals. No voldria creure que en una societat laica que hom es llevi la vida continua sent un pecat.
Trist comiat per a algú que en una Catalunya amb estat hauria estat un candidat a la presidència de la Generalitat. A ningú escapa que la independència de Catalunya és una utopia i és bo que es mantinguin els impossibles perquè això fomenta la creativitat i la motivació, parts fonamentals de l’acció, però el que sí que està en perill és el present i aquest només es diu Catalunya i només ens té als catalans.

El Punt, Tribuna, 15-08-07

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply