Marató o la superació


El diumenge 7 de març es va celebrar a Barcelona la Marató de la capital catalana. Més de deu mil atletes van participar en la carrera més dura i impressionant de l’atletisme. 42.195 metres de recorregut en una distancia històrica per la llegenda del seu origen. A l’any 490 abans de Crist, i d’això en fa uns quants anys, un soldat grec de nom Filípides, va fer per primera vegada la distancia. No va ser per competir, sinó simplement per fer arribar la noticia a Atenes, la capital grega, que l’exèrcit grec havia derrotat a l’exèrcit persa a la batalla de Marató. També diuen que després de donar la bona nova, va morir per l’esforç. Suposem que en aquella època ningú el va animar al llarg del recorregut i tampoc va trobar avituallaments amb taronges, llimones, fruits secs i aigua. La llegenda vol fer creure que la distancia exacte maratoniana era la que va fer en realitat. I potser seria millor no conèixer la veritat per fer la gesta més èpica. Però la realitat és que quan la Marató es va incorporar als Jocs Olímpics l’any 1896, era una llarga distancia aproximada als 40 quilòmetres. Va ser en el Jocs Olímpics de Londres de l’any 1908 quan es va fer oficial la distancia de 42.195 metres pel sol fet que era aquest el llarg recorregut des de la ciutat anglesa de Windsor fins a l’estadi White City de Londres. I els metres de més eren perquè la carrera acabés davant la llotja presidencial on esperava el Rei de la Gran Bretanya. Les coses no sempre són com creiem que van ser, per això serveix la historia, però en ocasions és més divertit creure la llegenda, menys per Filípides.

En aquesta marató de Barcelona no sé quants corredors coneixien la historia o la llegenda, però tan se val, allò important és participar. Tret dels primers que solen competir per guanyar, la resta competeixen per si mateixos, per reptes personals, per tenir el premi dels entrenaments diaris, per promeses pròpies, per situacions humanes que viuen la solidaritat d’uns pocs familiars i amics, o perquè sembla una distancia impossible i els éssers humans no sempre s’han mostrat gaire assenyats.
Dins les histories personals de cada any, destaquem gestes solidaries com la que protagonitzen un pare i una filla per recaptar fons per a la investigació del síndrome de Rett.
Maria, onze anys, que pateix aquesta síndrome, i el seu pare, Josele Ferré, que va empènyer el carro on anava la seva filla. El repte era acabar i recaptar un euro per cada metro, 42.195 euros, en un projecte de Sant Joan de Déu.
Van ser dos dels corredors més aclamats i encoratjats, no només per recórrer la distancia, sinó pel seu esforç de superació que com bé sabem, continua després de la carrera. Com va dir el pare valencià en una entrevista: “Veure’m empènyer el carro amb la meva filla Maria dóna ànims a molta gent, sobretot a pares amb nens discapacitats. Vull dir-los que s’ha de sortir i empènyer el carro contra la malaltia”.
Aquesta era la seva quarta marató conjunta i, com no, la van acabar. Cansats però amb més energia.
Només cal veure les fotografies que vam fer en el quilòmetre 37, que en diuen el mur perquè has fet el gran desgast físic i només et queda la resistència psíquica. I és en aquests darrers quilòmetres on a cap maratonià li falta el recolzament del públic, perquè allà on les cames no aguanten, la gent t’empeny a la victòria d’arribar per la causa personal i, en el cas de Josele i la seva filla Maria, per una que també hauria de ser de tots. I en 42.195 metres la gent que participava dins i fora va comprendre que la Marató no és una carrera qualsevol.


Text: Gabriel Martínez
Fotos: Surinyac i Laura Martínez.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply