Missió impossible, 1,2 i 3

La darrera estripada (remake) d’una idea televisiva ha estat Missió Impossible (Mission:Impossible, 1966-1973), una famosa sèrie protagonitzada per la F.M.I (Força Missió Impossible), els membres de la qual brillaven en missions top secret resoltes amb acció i enginy. Tres aspectes han passat a la història de la televisió, primer, el ganxo inicial de cada episodi on el cap de la F.M.I. rebia les instruccions pertinents de la nova missió en una cinta d’àudio que s’autodestruia al final del missatge. El segon, el seu tema musical composat per Lalo Schiffrin que també va ser un èxit de vendes. El tercer, la missió impossible encarregada i la curiositat de l’espectador per veure com era resolta pels intrèpids agents.

No cal dir que l’opinió sobre el resultat de la versió cinematogràfica ha quedat palesa en la primera línia. Els seus responsables no han estat originals i han fet els que tothom fa en el moment de refer una idea, buscar els seus trets més característics per tal que l’espectador els identifiqui per captar el seu interès-recordatori de l’original, i si no el coneix, la promoció ja se n’encarregarà de fer-lo prou atractiu. Les instruccions, la música i la missió impossible s’han refet als gustos actuals (la qual cosa comença a ser preocupant). Després, via lliure. I en aquest cas sense pietat. En la primera pel·lícula es perpetrava l’animalada de fer desaparèixer tot l’equip de la F.M.I, excepte un dels seus membres, amb la malsana jugada als fans de la sèrie de fer del seu cap un traïdor. Això de convertir un dels herois en el dolent principal només es pot entendre des de l’absoluta falta de respecte a una sèrie de culte. Se’l pot fer morir, retirar o jubilar, totes elles solucions dramàtiques de respecte, però no la destrucció infame. I dels altres membres, si fa o no fa, des de la mort ingènua a la dolorosa d’amor i traïció de la parella del protagonista, i així deixar-lo sense compromís de cara a una segona part. A partir d’aquí, qualsevol cosa pot esdevenir Missió impossible, i aquesta és de suposar que és la filosofia dels seus productors, un mal acudit, inclosa la del seu productor i estrella principal, que s’ha quedat sol per fer un producte al seu abominable gust i brillar en solitari i comercialment, però en el contenidor artístic.

MISSIÓ IMPOSSIBLE 2

De la segona part només recordo la introducció del jove agent escalant sense corda per una paret impossible i fent cabrioles com si estigués al menjador de casa seva. Per art de màgia han aconseguit que la F.M.I. sigui la versió americana del James Bond, sense l’estil del personatge britànic (també estripat en cada nova pel·lícula) on l’acció, persecució i efectes especials són els únics ingredients per un públic incondicional de la nova atracció, més apropiada per una sala de parc temàtic amb moviment hidràulic de butaques (temps al temps). Sota la promesa de no tornar a caure al parany nostàlgic de la sèrie, vaig decidir no veure les successives bajanades d’un agent amb un nom que no es recorda. Però m’ho vaig repensar davant una missió possible: escriure sobre la tercera part i deixar-la com un drap brut, sense pietat.

MISSIÓ IMPOSSIBLE 3

Per començar és un parany a l’espectador. El principi estructural de la pel·lícula és en base a un artifici de trama conegut pels cinèfils i de referència desconeguda per a la gran majoria dels espectadors. I a més amb la intenció de ser explícits per si els que coneixem el terme original del cep no hem tingut prou intel·ligència per assabentar-nos. Tota la pel·lícula corren darrera un petit aparell –aconseguir-lo és la missió impossible- que anomenen Pata de conejo i quan al final l’heroi pregunta per la seva importància, la resposta queda en incògnita.

El mestre Hitchcock ho explicava clarament. En un tren que es desplaçava per terres d’Escòcia, dos homes viatjaven en un compartiment. Un d’ells preguntava per un paquet del portaequipatges. “És un MacGuffin”, responia l’altre. La següent pregunta era evident: “Què és un MacGuffin?”. “Serveix per caçar lleons”. L’altre reia, “però si no hi ha lleons a Escòcia”. I l’altre acabava amb un, “Així, no és un MacGuffin”.

En termes pràctics és un element de la trama que fa avançar aquesta però que no té un valor per si mateix. La Pata de conejo només posa en marxa la Missió Impossible corresponent i un cop està en poder dels bons, la pel·lícula s’acaba. Perquè és un parany? Perquè com a mínim el miler de pel·lícules que han utilitzat el MacGuffin corresponent al menys tenen la decència de justificar-lo, ara els plans secrets de destrucció del món, ara la llista d’agents infiltrats, ara la fórmula màgica de tornar bons als nens, ara… I missió Impossible fa la brometa de dir sense dir-ho que ha servit per fer Missió Impossible 3.

Altres paranys.

Sembla una gimcana: superar el màxim de proves en el mínim de temps possible, que és el que fa el nostre agent en les dues hores de metratge. La novetat és que a més de continuar emulant a James Bond, ara també és el McGyver que troba solucions casolanes per superar les dificultats. En la propera potser haurà de recórrer als poders de Superman. Que facin el que vulguin mentre no toquin els germans Marx.

De la mateixa manera que el bon prestidigitador es basa en el moviment per amagar el truc, la pel·lícula es construeix en les noves tendències del cinema d’acció actual, no deixar que s’aturi, bé amb moviment de camera, bé amb moviments ràpids dels personatges, bé amb enquadraments sense trípode, bé amb muntatge publicitari que fa que un pla no arribi al segon de durada… tot plegat per no veure el truc i fer-nos creure que ens trobem veient una gran pel·lícula.

Tot i el moviment no se’m va escapar que tots els actors i actrius tenen mesures de model i llueixen vestimentes de passarel·la per crear un artifici que com tots els focs, es consumeixen en el propi cel i a més que per poder veure’ls ha de ser de nit.

Un mal exemple pels joves si no tenen prou criteri com per sentir-se enganyats.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply