Pedraforca

with No hi ha comentaris

Quan en aproximem per la carretera d’accés i sobresurt en l’horitzó l’espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d’arribar a dalt.

Pedraforca, la muntanya més característica de Catalunya, és i ha estat el bateig de foc de milers de joves que ascendint per les seves crestes han aprés a estimar la natura, respectar-la i entendre la pregunta enigmàtica del perquè es puja als cims. Segurament per tornar-hi.

Fa uns quaranta anys els atrevits eren un grapat i esbrinaven la duresa i bellesa de l’ascensió com l’alternativa menys arriscada de fer cim comparat amb els agosarats escaladors que ho feien per les increïbles vies de la part nord. Llavors la clàssica ascensió pels excursionistes era per la Canal del Verdet. Els camins no estaven assenyalats, els mapes eren orientatius i la voluntat i una certa preparació eren els valors de l’època. La nit abans es dormia al Refugi Lluís Estasen, en honor a un dels pioners, i un neguit a l’estómac et mantenia alerta pel gran dia. A trenc d’alba ja feia estona que es caminava i els primers raigs de sol t’obligaven a contemplar la reflexió vermellosa de la paret Nord. Visualment sempre present el Coll del Verdet, el primer objectiu, feia atrevir-se per pendents alpines, boscos, tarteres llargues i curtes i ziga-zagues del camí que quan es perdia, sempre quedava l’alternativa d’enfilar pel dret, decisió que en ocasions escorçava el camí, tot i que en més d’una ocasió la muntanya ens ensenyava que la drecera podia esdevenir la via més complicada i tardana. Matinar havia valgut la pena perquè et permetia observar els ramats d’isards mentre buscaven refugi en indrets més calmats del massís, o el vol majestuós del trencalòs. L’afició a la fotografia et feia quedar enrere en la cordada, però l’energia visual de composició i colors et feia recuperar el tram. Amb cames fortes, respiració controlada i ritme sostingut, en unes dues hores s’arribava al Coll del Verdet. Allà era obligat fet una mossegada per guanyar el temps de contemplar l’altre vessant, amb el poble de Gósol a ponent encara sota l’ombra de la muntanya, i assaborir la cresta rocallosa que ens havia de conduir al cim. Era el moment de grimpar, està atent a les preses i mantenir els clàssics tres punts de recolzament sobre la pedra per poder fer una ascensió segura, tot i que un cert esperit d’aventura ens empenyia a ser una mica agosarats, bé provant indrets de l’ascensió amb més vertigen sobre el buit, bé atacant escalons de la cresta més verticals per fer-nos sentir més escaladors que excursionistes. Un ràpid puja i baixa per la cresta feia el trajecte més curt i una hora després ja ens picàvem les mans, ens abraçàvem i podíem dir allò tan sentit: hem fet cim. Les fotos de rigor, l’entrepà principal, la reflexió i contemplació, la signatura i frase de recordatori al llibre del cim, eren les accions de satisfacció que allargàvem per més de mitja hora, segons la climatologia o algun remat de cabres que també havien decidit fer cim. Però encara faltava la cirereta. Una intensa i curta baixada pedregosa fins a l’enforcadura, el coll que uneix els dos pollegons singulars i que són les puntes i icona del nom del Pedraforca. Entre les majestuoses parets, una infinita mostra de la nostra insignificança. El vent udola pel coll i ens precipita a la tartera. Allà a baix el bosc i el poble de Saldes. Per endavant la inclinada tartera, camí de pedres grans i petites expulsades de les parets per erosió i climatologia, que com una dura i lliscosa catifa, ens ha de portar al final de l’excursió. Les baixades no sempre són divertides perquè s’acumula el cansament i les ganes d’arribar, però això és diferent. Ens lliguem bé les motxilles que hem carregat amb molta roba perquè faci de coixí i comencem a córrer sobre les pedres que també van baixant amb nosaltres. De tant en tant ens aturem per no perdre l’equilibri o per buscar una nova llesca de pedres que facin el llit més tou, que ens permeti enfonsar la bota a mitges impulsant la petjada avall mentre l’altre peu ja troba lloc a la següent petjada. Així, la velocitat augmenta i el descens esdevé ràpid i divertit. Quan el cos s’impulsa tant que hi ha perill de caure o rodar amb el tronc per davant, s’exigeix el salt enrere i caure d’esquena… naturalment sobre la motxilla que ens fa de matalàs; d’aquí haver-la carregat amb volum de roba, menys pràctic en l’ascens, però d’una eficàcia increïble en la baixada. De tant en tant està a l’aguait del crit ¡Pedra! que el company superior a fer rodar i que llisca sola tot agafant velocitat per passar a molt a prop amb perill de tocar-te. I així, saltant i anant a trobar les llengües de pedres més carregades, finalitza la tartera. Ja només queda franquejar la paret nord per un sender ple de arrels que en una suau pendent ens acosta al Refugi. L’esforç, la intensitat, la set i un cansament mental ens fa dir que no cal tornar-hi. Allà ens refresquem a la font, ens estirem sobre el prat i fem una darrera mirada sobre la paret nord que comença a ombrejar per la posició elevada del sol. I, quan desfem el camí fins arribar al poble (o ara al cotxe aparcat al mirador a no més de quinze minuts del refugi), ja tornem a pensar quan hi tornarem. Perquè si a una muntanya sempre s’hi torna, aquesta és el Pedraforca.

Des de la primera vegada, adolescent, hi he tornat sistemàticament, any rere any, sol o acompanyat, bé per tornar a fer cim, bé per ascendir a cims que l’envolten i des dels quals el massís esdevé una espectacular mola. O simplement per ampliar el meu extens reportatge fotogràfic sobre la muntanya en diferents èpoques del any i des d’altres vessants de la vall, totes elles per mostrar un rostre amb personalitat, enigmàtic, lluminós i alhora diferent del Pedraforca.

Amb els anys la impressió sobre la muntanya s’ha fet més gran i ha esdevingut un rostre molt familiar i estimat. Però també he vist evolucionar l’èxit de la muntanya. Al 1982 va fer un salt endavant gràcies a la declaració de Paratge Natural d’Interès Nacional. El fàcil accés al refugi amb l’asfaltada pista que arriba fins al Mirador on no només accedeixen els turismes dels excursionistes, sinó els visitants més turístics arribats en ocasions amb autocar i que amb vestit i roba de ciutat, accedeixen al refugi i fins i tot algun imprudent s’aventura més enllà. Per pernoctar al refugi s’ha de fer reserva (avui com la gran majoria de refugis) i ja no s’hi val arribar a última hora per trobar lloc. Les ascensions en les èpoques de l’estiu són aglomeracions a la cresta, al cim i a la tartera. El sender està senyalitzat per facilitar la orientació. Potser per això ara en diuen senderisme quan abans en dèiem excursionisme (¿la diferència serà que abans ens fèiem el camí i ara ens el trobem fet?). El llibre de firmes ha deixat de renovar-se per excés, tot i que potser és millor per la falta de creativitat en les frases recordatori. Els accidents han augmentat i de morts també n’hi ha hagut per la via clàssica. Els rescats augmenten i ens fan pensar per exemple què hi fa un grup d’esplai nombrós amb nois i noies pre-adolescents enfilats per una muntanya que exigeix preparació i seny? El Pedraforca és sinònim d’iniciació, d’aventura, de bellesa i espectacularitat. Però això no vol dir que hagi de ser un parc temàtic d’aventura. No n’hi ha prou comprant equipament en mercats esportius per tenir la capacitat per fer alta muntanya. I el Pedraforca és Alta Muntanya, que amb els seus 2497 metres és més exigent que alguns cims de tres mil metres. Es calcula que uns 16.000 excursionistes van passar per la muntanya al 2010. No és d’estranyar que baixar per la tartera ja sigui una acció de risc, perquè hi ha més pedra pelada i sorra que un tou de pedres. Per acabar-ho d’adobar, fa uns anys es programa una cursa al Pedraforca amb sortida i final a Saldes. Corredors (¿?)que fan el recorregut amb poc més de dues hores i que impacten sobre el terreny d’una manera negativa. La regeneració de la muntanya està en perill i algunes veus s’han alçat denunciant el deteriorament, com l’Associació d’Amigues i Amics del Pedraforca o el propi Ajuntament de Saldes. Si alguns ho fan corrent, ¿com no ha de ser fàcil fer-ho a peu?

Es parla de regular l’accés lliure al Pedraforca per frenar l’accidentalitat i el deteriorament de l’entorn dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Com se sol dir, posar portes a la Muntanya.

Mentrestant, en els darrers anys, ja he canviat l’itinerari optant per una altra vertent no tan exigent i prou atractiva que em permet ser fidel a la meva cita anual. I he deixat la via clàssica per moments concrets que sé que no hi haurà cua a la canal, no hi trobaré ningú a dalt i podré gaudir dels trenta minuts del cim. Un moment que respon a la pregunta, perquè hi pugem al cim? L’escalador George Mallory desaparegut en els primers intents de pujar l’Everest va fer la seva resposta: Perquè és allà.

Quan en aproximem per la carretera d’accés i sobresurt en l’horitzó l’espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d’arribar a dalt.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply