Reconciliació impossible

Fa setanta anys de la Guerra Civil. Ens esperen tres anys de recordatoris i de debat sobre la possible reconciliació. Un debat en fals, perquè es parteix d’una premissa errònia: que la reconciliació encara és possible. La reconciliació era una gràcia del guanyador, i Franco va fer veure que la tenia. Després de la guerra va fer una crida a la seva unitat d’Espanya, on tothom cabia sense venjances, vencedors i vençuts. Era el parany del sanguinari que enganya el vençut per rematar la feina, amb la mort en judicis sumaris i no cal dir d’una injustícia total, a la humiliació i tortura de presó, al genoll a terra pel règim de la por i a l’exili per aquells a qui no va poder enganyar amb paraules de perdó.

Després de mort Franco, tothom esperava que el reconeixement moral de les víctimes arribés en poc temps, però la transició va pactar el silenci. Les conseqüències van arribar amb la revifalla dels hereus del franquisme, quan no aquests directament, que amb el temps s’han penjat amb impunitat les medalles de la democràcia. Quina paradoxa. Les coses han estat tan estrafolàries, que diversos intents de crear una llei de la memòria històrica o les simples condemnes al règim totalitari han fet figa perquè no han estat unànimes. Els hereus no han volgut condemnar els seus ideòlegs i han perpetuat la injustícia. Quan per uns es parla de reconciliació és amb l’únic sentit de restituir a les víctimes els danys infligits per la dictadura i l’explícita condemna d’aquesta. Pels altres, la reconciliació ja es va fer efectiva amb quaranta anys de pau per la gràcia de Déu.

Ni el Rei, amb la seva condició de cap d’Estat, pel sol fet de que la seva monarquia era obra i gràcia de Franco, tampoc s’ha atrevit mai a fer un gest. No hi ha reconciliació i només cal esperar que el temps enterri totes les víctimes directes del dictador, i que passat un temps els hereus de vencedors i vençuts tinguin la capacitat d’oblidar. Malauradament per als vencedors, els únics que tenen capacitat de memòria són els que encara es consideren vençuts, i això serà així fins que el darrer llibre de text, partit polític o eixelebrat periodista, no tingui cap dubte que Franco va ser un dictador sanguinari i el seu, un règim de terror. I quan això passi, encara hi haurà gent que es preguntarà per la sort d’un antic parent durant la guerra o la dictadura.

EL PUNT, 6-08-06

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply