S’ha mort un amic: parlem de la mort

Així de sobte, sobte. Et deixa immòbil, sense capacitat de reaccionar. Voldries plorar, però no pots. Crides, però no et surt la veu. Vols buscar un culpable i no n’hi ha. Ahir tan viu, avui tan mort. Incomprensible. Penses en la família i els fills. Si a tu no et cap al cap, què pensaran ells? Pitjor, què sentiran? Una angoixa terrible, un pou sense fons, el malson més terrorífic. Per què ell? Per què a nosaltres? Tot plegat una tragèdia. Així és la mort. I davant el buit, tots el volen omplir per compartir, parlar-ne amb uns i els altres, donar consols, fer safareig de com va ser per poder completar l’acció de la mort. Estava sol?, feia alguna cosa en concret?, va patir?, va veure-la venir?, es va poder acomiadar?, va ser conscient que no hi hauria un demà?, amb qui o què va pensar en el darrer instant? O pitjor per alguns i millor per altres: no ho va saber. Va jeure, va tancar els ulls i tot a la merda. Silenci. I pensem què ens agradaria per nosaltres: poder acomiadar-nos, fer visites al passat i al present per dir ja no em veureu més, plorar amb cada abraçada de comiat, tenir una frase final en cada cas per ser recordat com algú valent davant la mort. Potser un darrer intent de voler vèncer la mort després de mort, és a dir, ser recordat. Però això és ni més ni menys una qüestió de temps. Primer dolor, després nostàlgia i més endavant oblit. És el pas del temps. Potser per això és bo pensar que aquell moment inconsolable per no dominar el plor és el moment més intens i proper a la mort de l’altre. És l’instant que el sentiment no pot ser controlat. És la sinceritat del teu amor per l’altre, del nivell de relació establerta en vida. És el darrer moment més proper al difunt. Després vindrà la reflexió, el tirar endavant, el voler reviure amb els seus objectes, les seves cartes, les seves fotografies, fins que tot plegat comença a ser un record. I més endavant et sents culpable perquè ja no el recordes cada dia, només de tant en tant i fins i tot arribarà el dia que si no fos per aquella fotografia, potser no li sabries recordar el rostre. Alguns diran que això és la creu de la mort, però potser en realitat és la cara de la vida.
No ens agrada la mort dels altres perquè ens fa sentir sols, sense respostes, sense fe, amb ràbia quan més joves són, amb ira quan més propers són, amb fúria quan són inseparables. Potser el pensament d’un més enllà ens ho pot fer més transparent, però no és el cas. No cal omplir altres mons només pel fet de ser una resposta imaginativa a la mort.
No ens agrada la mort dels altres perquè també ens fa pensar en la nostra i fins i tot en aquests moments et sents culpable de ser tan egoista. Hi haurà gent al funeral? Algú plorarà per tu? Desconsoladament, vull dir. Dins el taüt quedaré bé? El recordatori serà imaginatiu? La frase o el poema seran originals o formarà part del catàleg de la funerària? La selecció musical serà animada? No, és clar, podria semblar irrespectuosa. Hi haurà article necrològic? I un epitafi? Potser caldria pensar-hi i deixar escrit el guió del teu funeral, no fos cas que passi desapercebut. Així d’inhumana és la mort que ens permet fer alguna gràcia. Humor negre, en diuen, perquè el negre és el color preferit dels vius quan pensen en la mort.
Segons el mort però, d’aquestes coses no caldria parlar-ne per no ferir sensibilitats. Jo m’he permès la llicencia perquè sé que en vida eres dels que se’n riuen del mort i de qui el vetlla tot i que ens referim als vius, naturalment. Segurament  hauries fet més gràcia si el mort hagués estat jo. Però has de ser comprensiu i has d’entendre que la mort té aquestes coses, no et deixa fer ni canviar res.
Permet-te’m no ser original. Adéu amic, et recordaré mentre sigui viu.
A Joan Puig i Rovira (1960-2012)
Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply