Silenci d’escriptor

És habitual que els escriptors mantinguin llargues temporades de silenci. Moltes en són les causes, però majoritàriament la més simple és que estan escrivint. Temps d’investigacions, de solitud, de crisi, de refer i estripar, de consultar, de tornar a començar, de somniar, d’abstracció, de camí…. Després publicar o no, i si és sí, l’èxit o el fracàs, sense entrar en consideracions sobre els conceptes relatius de les paraules, però en tot cas, quan arriba el que arriba, l’escriptor defuig el debat, per una nova i senzilla raó: torna a escriure. El veritable èxit o fracàs és no tenir res per escriure. Sempre hi ha l’excepció.
Una vegada un amic escriptor va voler documentar-se sobre la gent rica. Venia d’una família humil i tenia una bona consideració entre la crítica, però li faltava un èxit de lectors. Va creure tenir una idea per a això. La història anava d’un escriptor que buscava una hereva rica i jove. Li demanava ajuda per saber sobre la vida d’ella i de la seva família, investigació que requeria per a la seva propera novel·la. L’escriptor, sense amagar les seves intencions, es va introduir en el cercle familiar. Als rics els va complaure la idea que un escriptor els observés en els seus hàbits i costums i ràpidament el van acceptar temporalment entre ells perquè així també podien trencar amb la seva rutina de comprar i gastar, comprar i gastar, entre dormir i menjar. Va arribar a descobrir coses interessants com que mai havien viatjat en metro, dormit en una tenda de campanya i posseït un cotxe de segona mà, com no fos de col·leccionista. Hi havia més coses, és clar. I un dia, menjant gambes fresques, els va veure pelar-les amb els dits, com feia ell amb les gambes congelades. Davant la sorpresa, va comprendre que els rics no eren tan diferents, que en definitiva era la tesi de la seva història que confiava denunciar en la seva novel·la. Temps després em vaig topar amb ell per casualitat sortint d’un Mercedes amb xofer. Em va explicar la bona nova. S’havia casat amb la pubilla i vivia feliç estrenant cotxes, dormint en cinc estrelles i sense baixar una escala de metro. Això sí, no havia renunciat a menjar marisc amb els dits. Naturalment li vaig preguntar per la seva novel·la. Va posar un rostre interrogant i un somriure picant abans de respondre: les idees són allò més important i si poden ser portades a la realitat, millor que sobre un paper. I va manar al xofer que el recollís en un parell d’hores mentre entrava en un famós restaurant de marisc. Es va acomiadar de mi fent-se massatge als dits i donant-me una informació a cau d’orella per evitar convidar-me. Els dits dels rics són fins de tant menjar marisc i … ho sento, són les seves paraules, que de menjar el mateix les ereccions eren molt més dures i prolongades.
Tothom té un preu i si aquest és diners i plaer, ¿cal patir escrivint?
A la tertúlia d’escriptors encara no han tancat el debat mentre demanen una nova ració de gamba cuita congelada.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply