Una gent especial

with No hi ha comentaris
El terme serveix per aixoplugar un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa. La gent especial té una gran sort, la de tenir a prop persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen i estimen

S’acosten diades de solidaritat i beneficència en què tothom sembla més emotiu i proper als que per diferents circumstàncies viuen les coses d’una altra manera. La que avui té ressò ens sensibilitza sobre la necessitat d’anar contra les malalties mentals, i aquest terme planteja, com és natural, un munt de subtilitats. És singular com fem servir el llenguatge per no ferir ningú i utilitzem un grapat d’eufemismes com ara «deficients psíquics», «discapacitats intel·lectuals» o els noms propis que identifiquen determinades patologies dins el vademècum mèdic. No cal dir que qualsevol d’aquests termes és més tendre que els que se solen utilitzar d’una manera insensata per insultar algú considerat en bona salut per dir-li l’antònim. I en podríem fer una llarga llista. Paraules que malauradament formen part del vocabulari social i que no només s’utilitzen per degradar, sinó que encara escoltem en el món de l’espectacle còmic. De tota manera, hem avançat perquè la història és testimoni que, a més de riure-se’n, en el passat s’establien polítiques de discriminació i en casos extrems desaparició. En molts llocs del món aquesta història és present. Ja veuen que això de l’eufemisme, la manera de dir les coses sense dir-les directament, pal·liativament, s’enganxa. Nosaltres tenim més sort, l’estat de dret ens empara tot i que naturalment quan surt el tema ens fa la pell fina.
En una perspectiva més panoràmica s’utilitza un altre terme, especial, potser ambigu però que serveix per aixoplugar tot un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa i com a indeterminada que és, impressionable al seu entorn. L’expressió té pes en aquest context perquè hi identifiquem escoles, colònies, casals, trobades, jocs i polítiques que fan dels especials encara més especials. I té la propietat que a més d’identificar la diferència també la respecta. És clar que per ser clars, també hauríem de parlar que en certes coses no haurien de ser tan especials. Com per exemple, que una gran part dels esforços dedicats a ells provenen de fons i fundacions privades promogudes per col·lectius familiars dels afectats i que les aportacions públiques no cobreixen les necessitats de pressupost en escolarització, sanitat i qualitat de vida. Per arreplegar una minsa ajuda s’ha d’entrar en el rodet de la burocràcia, no fos cas que algun espavilat volgués enredar l’Estat. I en un article tan especial cal fer servir un tòpic comú, només amb una part dels diners que es dediquen especialment a la guerra n’hi hauria prou per no fer també especial la diferència. La política no sembla estar preparada per fer allò que sempre propugna en el seu discurs sobre la integració, que al cap i a la fi no enganya ningú, és veritablement un discurs. I si calen diners, es reclama la solidaritat de la societat civil, que a Catalunya sempre ha estat sensible amb les generoses aportacions particulars dels seus habitants, per a qualsevol causa especial, que aquest any és més especial que mai. I s’agraeix. I d’això, en saben molt els pares que han deixat de buscar culpables tant al cel com a la terra.
En Llorenç, el meu fill d’onze anys, especial, sense diagnòstic acreditat, trempat, bellugadís i sensible, no sé si algun dia tindrà la capacitat per llegir i entendre aquestes línies, no tant les anteriors sinó les properes, perquè són per dir-li que, com tots ells, viu més que ningú el temps present, el seu temps per excel·lència, el més important, el que ho justifica tot. I és aquí on gaudeixen d’una gran sort, la de tenir al costat una gent que els acull en el seu dia a dia, són les persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen, acaronen, senten i sobretot els estimen. Són els/les mestres de l’escola especial, i sabem que al seu voltant se’n mouen molts altres amb idèntica sensibilitat. Tenen les millors intencions, els projectes més imaginatius i l’avantguarda en les accions. No rebran premis ni condecoracions oficials, però tenen l’estima i agraïment dels que sabem el valor que té la seva feina i sobretot l’alegria i qualitat dels seus alumnes. Són gent especial per a gent especial. Quan comencem a entendre que nosaltres també podem ser especials, trobarem el camí cap a una plena integració.
Acabo amb una pregunta que el meu fill ens formula sovint, tan singular com reflexiva i que no sempre som capaços de respondre. I ara, què farem?

El Punt, Tribuna, 14 de desembre del 2008

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply