Uncas o “de la memòria no ens en podem refiar”

Els herois es barrejaven en la fràgil i manipulable ment infantil i ressorgia la noble i valenta figura d’un heroi mort per la acció traïdora d’un covard.

Yul Brinner, un Uncas que mai ho va ser

Ramon, cinèfil, després de fer una investigació menor sobre un apartat de la seva memòria infantil va exclamar: “de la memòria no ens en podem refiar”. Durant molts anys va tenir un vot de confiança cega en la seva memòria infantil i adolescent ocupada per milers de pel·lícules de gènere en cinemes de barri i olor a fragància de pi i llimoner. Aquesta experiència acumulada sobre butaca de fusta grinyolant va conformar la seva personalitat cinèfila i mai no se n’havia estat de fer floretes a la cultura que havia sumat sobre el món del cinema i que al llarg dels anys havia desglossat en centenars de critiques i comentaris en revistes especialitzades; amb el seu criteri assenyat i alhora apassionat s’havia fet un nom entre els afins i aficionats al setè art. Durant molts anys la seva memòria no només havia estat un recurs nostàlgic, sinó també un arxiu documentat sobre aquesta o aquella pel·lícula, estrella o argument. Amb aquesta seguretat havia crescut, però una simple anècdota va crear una ombra de debilitat i tot seguit l’havia fet entrar en la crisi dels quaranta i uns quants més.

Es va fer lector empedrit llegint els clàssics d’aventures i d’aquí al cinema de gènere no calia fer cap pas, venia en el mateix paquet, i més si de les primeres se’n feien adaptacions per a la pantalla. El cas que va fer trontollar les conviccions més profundes té el seu origen en una d’aquestes lectures que no havia revisat mai més des de la única lectura feta als quinze anys. En concret, el clàssic “El darrer dels mohicans” (1826) de l’escriptor nord-americà Fenimore Cooper, i de la figura llegendària de l’indi “Uncas”, jove, noble, valent, i fill del gran cap, “Chingachgook”. L’ambient històric era el de les guerres colonials entre francesos i anglesos pel domini dels grans territoris del nord, ara Canadà, per l’any 1757, mentre les tribus índies, els pells roges, com els mohicans, els hurons, els mohawaks o els iroquís, els únics habitants autòctons, o es barallaven entre ells o prenien partit amb algun dels bàndols invasors. Els mohicans Uncas i el seu pare Chingachgook, acompanyats pel famós “Ull de falcó” (Hawkeye), l’explorador blanc i amic dels indis, fan costat als anglesos. L’indi dolent, l’iroquès “Magua”, segresta Alice i Cora, les joves i maques filles del coronel anglès Munro. I l’aventura pel seu rescat comença. El major Duncan, enamorat d’Alice, aconsegueix salvar-la gràcies a l’ajuda dels mohicans i Hawkeye. Però Cora mora a mans de Magua sense que Uncas ho hagi pogut impedir. La lluita entre els dos indis acabarà amb la mort de tots dos.

La novel·la ja havia causat més d’un trasbals en el jove Ramon. La primera, adonar-se’n que per descendència l’anomenat “el darrer dels mohicans” era Uncas, per ser el més jove, però l’altre accepció corresponia al seu pare a conseqüència del tràgic avatar final de la història d’aventura i amor. La mort d’Uncas fa que el darrer dels mohicans acabi sent el seu pare. Això tan simple i que cap jove s’atrevia comentar als seus amics, ja va ser un trasbals de creixement i un cop d’aprenentatge vital; el bo i jove no sobrevivia a l’aventura i per tant l’aventura de la vida tampoc podia acabar bé. La segona, que en l’hipotètic i impossible cas que Uncas hagués sobreviscut al seu pare, també continuaria sent anomenat el darrer mohicà perquè no hi havia una darrera mohicana per fer-ne descendència, i perquè, tot i que abans de morir hagués intimat del tot amb la anglesa i blanca Cora, el primogènit no seria un indi pur i per tant un mohicà autèntic, i a més un bastard en la mentalitat de la època. I “el darrer mig mohicà” no hagués estat un bon títol. Ja es començava a intuir que darrera de la històries hi podia haver múltiples lectures i missatges. Potser per això, tot esdevenia molt més interessant i que anava més enllà que unes lletres sobre blanc. I més enllà, que potser Uncas i Cora, enamorats, de races, mentalitats, idiomes, i cultures diferents, moren perquè és un amor impossible entre un indi i una anglesa en el segle XVIII. La immigració, legal, forçada o colonial, també tenia les seves particularitats fa uns segles. Era un final políticament correcte i això fa ràbia i fa bramar contra la injustícia. Possiblement es podria fer un estudi psicològic sobre el paper que “el darrer dels mohicans” ha forjat en l’esperit de les joves generacions, i que es pot concloure amb un “no tot serà de color de rosa”. Potser és l’equador entre l’adolescència i la joventut. Com segurament també ho és el de molts cineastes, perquè quan aquests tenen ocasió, aposten per les adaptacions de la seva joventut per tal d’amanir-les de manera diferent o respectar-les al màxim, si això és possible en el canvi de format. En el cas del mohicà, el fan morir d’una altra manera (sempre ha de morir o el títol no serveix), o fan morir també al seu pare, o acaben salvant Cora de les mans de l’hurò que, això si, no es salva mai. Les adaptacions deuen ser això, una revisió de l’adaptador en funció dels fantasmes de joventut. Com Uncas ha de morir, cal que ho faci amb més heroisme, perquè en la seva versió original té un final un tant barroer; salta damunt del seu enemic en una acció no prou mesurada i que fa que els dos indis, bo i dolent, s’estimbin. No és just que un esperit noble rebi el mateix tractament que un esperit traïdor. Per tant, Uncas té una mort més digne i sacrificada en moltes de les més de deu adaptacions que s’han fet en cinema i televisió, des de la més clàssica i en blanc i negre del 1936, a la més acolorida del 1992 amb els ulls de falcó Randolph Scott i Daniel Day-Lewis, respectivament.

Però en Ramon, per edat, no tenia aquests dos referents i el seu record més enquistat en la memòria era la imatge en color d’un Uncas, cap pelat, que després de superar Magua en una lluita justa, li perdona la vida, i quan li gira l’esquena, l’indi venjatiu, el travessa amb una llança. Sense una escletxa en el dubte sabia qui era l’actor que interpretava Uncas, que no era altre que el gran “Yul Brinner”. En una tertúlia cinèfila va gosar comentar aquest record i un altre company el va corregir: Yul Brinner mai havia interpretat el paper d’Uncas, el darrer mohicà. Va defensar amb vehemència la seva posició i amb més bel·ligerància altres opinions li van negar. Va callar i amb l’esperit glaçat va córrer fins el primer ordenador que va trobar i després de consultar durant hores la xarxa, va caure a l’infern. Yul Brinner no havia estat mai Uncas. Durant unes setmanes era com una ànima en pena. No només havia posat en perill el seu prestigi, sinó que la base infantil sobre la que havia construït la seva personalitat, també s’estava enfangant. Va estar a una engruna de consultar un psiquiatre, però ho va desistir davant la idea de fer-ho amb un hipnotitzador. Abans però, va voltar diferents video-clubs per recopilar totes les versions aparegudes en DVD. I va començar a lligar caps. I els pitjors auguris es van anar confirmant. Les versions de la seva memòria eren de fitxa “spaguetti western” i no d’un clàssic western nord-americà. Pura i dura sèrie B. Que sinó podien ser les pel·lícules de cinema de barri de pipes i dissabte a la tarda al galliner. Quina decepció, el seu record era de sèrie B i ni tan sols amb una estrella de protagonista. El referent real era “El último mohicano”, una coproducció del 1965 entre España, Alemanya i Itàlia, rodada a Almeria i amb un actor espanyol en el paper d’Uncas, que com el director era alemany, estava escrit com a Unkas. L’actor era Daniel Martín, també conegut com a Dan Martín en altres spaguettis i amb el nom autèntic de José Daniel Martínez Martínez. Havia sortit en un petit paper al clàssic “Por un puñado de dólares”. Es mereixia un rècord Guiness ja que va interpretar Uncas el mateix any, 1965, en una altre spaguetti “Uncas, el fin de una raza”, coproduida per Espanya i Itàlia. I la veritat és que com a indi no en feia la pinta.

I en ambdues, Uncas, no té el cap pelat. El que si el té és Magua en la primera i és aquest el que mata Uncas per l’esquena amb una llança. I en aquesta Cora sobreviu. En la segona, la noia mora, i Uncas cau per una fletxa d’un dels col·legues de l’indi enemic, que no és Magua, sinó un altre.

La pregunta conseqüent era, perquè la imatge de Yul Brinner?

Les connexions nervioses i culturals cinèfiles d’en Ramon, van començar a funcionar. L’actor havia interpretat el paper d’un indi, però en la cultura maia, en concret el gran cap Àguila Negra, cap pelat, que altiu i orgullós s’enfronta amb espases de fusta als colonitzadors armats amb espases de ferro. La producció era de 1963 “Els reis del sol” (Kings of the Sun), producció nord-americana rodada a Mèxic. Per les dades de producció i amb la desigual distribució de la època, les estrenes d’aquesta i les produccions “spaguetti” del darrer mohicà, podien haver coincidir en el temps en els cinemes del franquisme. Els herois es barrejaven en la fràgil i manipulable ment infantil i ressorgia la noble i valenta figura d’un heroi mort per la acció traïdora d’un covard.

I després del trauma, la reflexió. Una memòria en progressió potser també ho és en decadència i fa una barreja de realitats i ficcions que hem anat amanint al llarg dels anys i l’hem anat ajustant a un determinat ideari, encara en formació. Innocents de petits ens fa també innocents d’adults i ens fa pensar si en aquesta barreja infantil rau la veritable felicitat.

En Ramon, va tancar els ulls i va veure Yul Brinner “Uncas” morir a mans del traïdor Magua. Com sempre havia estat.

Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply