Velocitat relativa

with No hi ha comentaris
Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar
que la velocitat és relativa


Un parell de fragments de les notícies esportives del dilluns 10 de setembre del 2007 ( El Periódico de Catalunya).

1) La recta final de la F-1. Màxima emoció al Mundial. Alonso treu el geni. L’asturià apallissa Hamilton, humilia els Ferrari i es col·loca a tres punts del líder del Mundial. Ron Dennis, el patró de McLaren, va plorar a l’aconseguir el sisè doblet de la temporada.

Foto AP/Luca Bruno/10.9.077El Periódico

Foto AP/Alessandra Tarantino/10.09.07/El Periódico






2) Powell bat Powell. Una altra exhibició del velocista més ràpid del planeta. El jamaicà Asafa Powell supera el seu rècord del món dels 100 metres i deixa la marca en 9.74 segons.

La primera notícia va ocupar el 90 % de la portada i les quatre primeres planes.
La segona notícia un racó inferior de la portada i la plana 17 de l’especial d’esports encapçalant la secció poliesportiva.
La mostra va tenir si fa no fa una proporció semblant en les notícies esportives dels mitjans en qualsevol suport paper o audiovisual.
El tema és dels que no calen comentaris.
Però es fa inevitable la temptació de sucar-hi pa, per si hi ha algú que se li escapa per excés de velocitat.
La societat té nous paràmetres per valorar les activitats socials i en aquest cas les esportives i si alguna cosa té partidaris i detractors per igual és la consideració del món de la fórmula 1 com un esport. I en aquesta dualitat rau la polèmica perquè, per seny, en cap cas es pot considerar un esport una activitat que fa ús de cavalls artificials per guanyar una carrera. En tot cas la denominació d’activitat esportiva és més adient ja que participa de regles de competició i de l’emoció entre vencedor i vençuts. El risc de deixar-hi la vida no és tan esportiva però, per rauxa, participa del suspens de la tragèdia amb documentats antecedents històrics i en la morbositat podria raure una especial atracció; malauradament l’expectació s’ha reduït dràsticament amb la seguretat estructural dels vehicles; ara queda l’alternativa, també espectacular, de veure una pinya o un parell de voltes de campana amb la engrescadora imatge final, això si, d’un pilot il·lès dins un cotxe destrossat. Valors aquests últims que ningú s’atreveix a destacar com a motivacions principals, per no dir el més morbós de tràgic final amb famós inclòs i haver tingut el privilegi de ser-hi, si és en el circuit millor, o per la tele, com a succedani. És la vida en directe i som així de capgirats.
Si les altes i velles autoritats mundials de l’esport ho fossin del costat dels partidaris ja haguessin accelerat la burocràcia per incloure la modalitat en els jocs olímpics o un campionat del món amb les reglamentaries eliminatòries entre estats amb bandera i himne. I si en són fans, no deuen trobar la manera de fer colar per esport una activitat que no ho és pas. Se’ls hi veuria el llautó.
En el cas del cotxes les autoritats són les marques i el seu mercat és el prestigi comercial i publicitari amb la complicitat del món de l’espectacle televisiu i el periodisme esportiu que ja fa temps que ha perdut el nord.
Si algú tingués interès en saber el perquè milers de seguidors omplen circuits per veure passar cotxes, passar calor i veure la carrera en diferit per la televisió, potser caldrien investigacions sobre el grau d’addicció i amansiment que pot produir en el cervell la benzina cremada. Els de la grada VIP té el sentit que té i que només un VIP pot arribar a entendre, però es constata que cada vegada n’hi ha més i que també són més els nens que ho volen ser de grans, però em temo que només per poder anar al circuit i fer-se la foto amb els pilots i veure les barbys de prop.
El perquè encara n’hi ha més que ho segueixen en directe per televisió forma part del costat fosc del ser humà o dit d’una altra manera, seguir una cursa a l’hora de dinar per no perdre’s la velocitat de com un grapat d’assistents aconsegueixen canviar quatre rodes en uns segons que poden acabar determinant el guanyador de la cursa. Ben pensat, és una lliçó sobre la importància del treball en equip i com els mèrits i els diners són per uns pocs que diuen molt de l’equip però no s’hi consideren.
Si en algun moment el món de l’esport ha format part de l’educació, en seria difícil trobar el període. L’esport professional ha entrat de ple en el món de l’espectacle i la velocitat i la durada són paràmetres de rigor que no es poden deixar de costat.
No hi ha dubte que un 9,74 segons en 100 metres és un mèrit esportiu d’admirar quan aquesta marca es fa a peu. Per molt que ajudi un vent a favor de 1,7 metres per segon.
Però l’admiració i les portades se les emporta un pilot que dalt d’un cotxe de fórmula 1 en 9,74 segons pot fer 1000 metres i si no es fa rècord mundial és perquè els circuits i els motors no són homologats.
I per si no n’hi ha prou en destacar el cotxe per damunt del pedestre, cal estar pendents i perseguir les males arts de dopar els circuits humans per esgarrapar alguna dècima i centèsima al rellotge, perquè, recordem, l’any 1968 el rècord era per Jim Hines (EUA) amb 9,95.
39 anys per reduir 0,21 dècimes.
Una carrera de 100 metres no es fa a l’hora de dinar perquè ens duraria un glop i no com l’altre que cobreix l’aperitiu, el dinar, les postres, el cafè i una migdiada en posició de butaca.
En el fons deu ser l’enveja; mai arribarem enlloc corrents, però potser sí amb l’ajuda del cotxe. La cultura del cos per sota de la cultura del cotxe. Aquesta deu ser també l’explicació del perquè ens passem hores embussats a la carretera i tenir aparcat el cotxe més de vint hores al dia, això si, en llocs diferents.
Les limitacions del nostre cos ens obliguen a buscar alguna cosa artificial que acceleri les nostres possibilitats naturals.
Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar que la velocitat és relativa.
Facebook
Twitter
LinkedIn

Leave a Reply