Pel·lícules de paper

El món del cinema

Novel·la dedicada a la gent del cinema.

Una intriga i sàtira sobre el món del cinema.

Pel·lícules de paper, és una novel·la que el lector veurà com una pel•lícula en la qual els principals executors del setè art són els protagonistes d’una mordaç història que mai s’haguessin atrevit a realitzar.

“L’excessiva falta de respecte cap a la literatura i el cinema ha induït els novel·listes a escriure les seves obres a l’espera d’una anhelada i exitosa adaptació cinematogràfica. En el camí invers, els cineastes somien en una pel·lícula convertida en novel·la. A la cruïlla, aguaita la bèstia: la novel·la cinematogràfica. “

“Cada vegada són més els espectadors que van al cinema per llegir novel•les, ja va sent hora d’oferir-los novel·les per veure pel·lícules”

“La corrosiva novel·la sobre el cinema que tot espectador cal que llegeixi i que tot professional del cinema negarà haver llegit “

Els protagonistes opinen

“Una infàmia” (el guionista)

“Una brillant carrera segada en la flor de la vida” (el director)

“De la gent del cinema no te’n pots refiar” (el productor)

“M’estava maquillant” (l’actriu)

“Opino com ella” (l’actor)

“Em va agradar més la novel•la” (l’espectador)

“No està en youtube” (l’adolescent grans de blat de moro)

“Per a quan l’adaptació?” (el distribuïdor)

“Entre tots el van matar” (el representant)

“Ens querellarem” (la gent del cinema)

“Quant beuen aquests bergants!” (el meritori)

“Faré televisió” (l’estudiant de cinema)

“Repeteixen molt” (el claquetista)

“Una lliçó de cinema, si no fos ficció” (apuntsgratis.com)

Sinopsis

Un productor encarrega a un guionista la redacció d’un guió basat en la violenta i estranya mort d’un director de cinema, fill del productor i el millor amic i col·laborador del guionista. Una inspectora el considera el principal sospitós i el perseguirà per aconseguir les proves en el guió de ficció. No obstant això, el guionista envoltarà el cas de sorpreses mentre assumeix la direcció de la pel·lícula del mort. Un misteri del món del cinema a través del rodatge d’un spaghetti western i l’ambició per l’èxit que inevitablement conflueix en els Oscar, la cerimònia més famosa de la fàbrica dels somnis.

Cinema dins del cinema

En els anys 60 es van rodar centenars de pel·lícules del gènere Spaghetti  Western en un decorat permanent d’un poblat de l’oest anomenat Esplugas City, a pocs quilòmetres de Barcelona. Ara, dos joves, un guionista i un director, segueixen fent westerns en un renovat decorat de l’oest que beu de l’esperit del primer. Una tràgica mort en un dels rodatges els farà protagonistes de la investigació policial on una pel·lícula de paper esdevindrà la clau principal.

La trama s’endinsa dins un gènere molt preuat pels cineastes, el cinema dins del cinema, on els protagonistes són gent del cinema que viuen els seus conflictes mentre fan pel·lícules.

Diccionari, per analogies, que no els continguts, dels capítols

El muntatge del director

De l’anglès Director’s Cut, és la versió de muntatge del director. Ens recorda que són molts els productors que es fan responsables del muntatge final i no deixen que ho facin els directors per la seva tendència a fer muntatges o massa llargs o poc entenedors. Per això, quan passats uns anys els directors poden recuperar els seus drets, revisen el muntatge final al seu gust inicial i en les reestrenes apareix com a frase reclam “Director’s Cut”. Llavors, per uns apareix el dubte del perquè el director no n’era el responsable en l’estrena, i per uns altres, donar la raó al productor.

 La part contractant de la primera part

Fragment d’un dels millors diàlegs còmics de la història del cinema. El protagonitzen els germans Marx, Groucho i Chico, a la pel·lícula “Una nit a l`òpera” (A Night at the Opera, 1935) i desenvolupen el sarcàstic diàleg en una escena parodia sobre els contractes artístics i administratius i en extensió a les seves interminables clàusules, gairebé totes prescindibles.

 Somnis de cinema

Referència poètica que considera el cinema com una projecció onírica que pot ajudar a fer millor la vida de l’espectador, per la qual cosa també la producció cinematogràfica rep el nom de la fàbrica de somnis. En la versió burlesca, els directors i guionistes abusen de les escenes de somnis per explicar-ho tot o fer-ne un malson.

 Pel·lícules de paper

Denominació metafòrica als guions des del punt de vista del guionista. Vol deixar clar que ell també fa pel·lícules que comencen sobre el paper de la màquina d’escriure, no obstant són moltes més les que no assoleixen el cel·luloide.

 Acció!

Ordre operativa dels directors a l’inici del rodatge de cada pla, essència del cinema i que coordina i impulsa a tots els professionals que hi intervenen.

 La conquesta de la praderia

Denominació que va fer fortuna com un sinònim de la Conquesta de l’Oest, centrant-se en la dura colonització del mig oest dels Estats Units, poblat per indis, búfals i amb immenses praderies per alimentar el bestiar, fer avançar caravanes  i veure cavalcar l’exèrcit i llegendaris cowboys. Amb aquest nom: The conquest of the prairie, va batejar l’artista Irving Reuben Bacon el seu fresc a l’oli que representava una escena de praderia amb herois protagonistes de la seva èpica, com Buffalo Bill, colons i indis. La gran pintura va decorar durant molts anys el vestíbul de l’hotel Irma propietat de Buffalo Bill i batejat amb el nom de la seva filla a la localitat de Cody (Wyoming). La pintura és al Buffalo Bill Center of the West, a prop de Yelowstone i l’Hotel segueix actiu ple de referències al seu mític heroi.

 Spanish western

Els primers westerns europeus  rodats a Espanya, principalment a Madrid, abans que el cinema italià en fes ús dels seus paisatges per rebatejar la marca com spaguetti western. També van ser nomenats despectivament “chorizo western”, com una manera de reivindicar l’embotit espanyol en front de la pasta italiana.

 Els que no perdonen

Western romàntic, The Unforgiven (1960) dirigit per John Huston i amb els actors Burt Lancaster i Audrey Hepburn, que relata un setge dels indis a una família de ranxers que no només defensa la propietat sinó també el secret d’una filla índia adoptada a qui els veïns escarneixen pel seu origen.

 Fosa en negre

Recurs cinematogràfic que de la imatge fon a negre per tancar escenes, també utilitzat per finalitzar la pel·lícula. Transició tècnica que tanca progressivament una o més parts importants de la narració. Contraposa a la fosa de negre que obre escenes o la pel·lícula. Fade to Black (1980) també va de cinema i utilitza el gènere de comèdia de terror on un psicòpata cinèfil comet assassinats basats en els personatges de les seves pel·lícules predilectes.

Res no és el que sembla

Georges Méliès, director i il·lusionista francès, precursor dels efectes especials en el cinema que en els seus curts mostrava trucs visuals increïbles per a sorpresa dels espectadors, com els viatges extraordinaris inspirats en els relats de Jules Verne. Fou anomenat mag del cinema per adaptar en el nou mitjà el concepte del il·lusionista: res no és el que sembla, que també ha estat el concepte dels efectes especials.

 Que continuï l’espectacle!

El món del espectacle, per la seva complexitat, sempre ha estat subjecte a accidents o contratemps que han fet perillar la seva continuïtat però s’han fet forts a que cap motiu ha d’interrompre l’espectacle. I si la mort fa acte de presència, un nou actor el substitueix i si és la mort d’un familiar directe no ha de ser aquesta raó suficient com per ajornar la representació. Mostra d’aquesta idea és la pel·lícula All That Jazz (1979) del director Bob Fosse on un coreògraf   (Roy Scheider) de Hollywood segueix obsessivament amb el seu show tot i  l’atac de cor que el manté entre la vida i la mort.

 Una jornada particular

Una giornata particolare, 1977, pel·lícula italiana dirigida per Ettore Scola, amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Una mestressa casada i amb fills i un intel·lectual homosexual confrontaran les seves solituds veïnals i marginals mentre tothom assisteix a la trobada històrica de Hitler i Mussolini per confirmar la seva aliança feixista. Al final de la jornada ella tornarà a la vida convencional sotmesa al marit i a la família i ell serà detingut per dissident amb la causa.

 Spaghetti western

Westerns europeus rodats als anys 60 i 70 majoritàriament en coproducció espanyola i italiana, bona part rodats a Espanya, si bé per la proliferació de directors italians van ser coneguts com Spaghetti Western.  Amb més acció i violència que els originals nord-americans. Els baixos pressupostos conferien a paisatges, decorats, personatges i vestimenta una degradació que s’aproximava més a la realitat de l’oest americà. L’ús prominent de la música per destacar l’acció, el paisatge i les mirades, va ser un element molt característic que va conferir personalitat al subgènere gràcies a la influència del compositor Ennio Morricone. El director italià Sergio Leone amb la seva trilogia del dòlar i amb actors nord-americans va ser considerat l’iniciador dels Spaghetti Western. No obstant es considera que el primer va ser un western de 1961 rodat a Espanya en la coproducció hispano americana Tierra brutal (The savage guns), dirigida pel britànic Michael Carreras i Richard Basehart com a protagonista. Els principals paisatges dels Spaghetti Western han estat a Madrid, Almeria i Esplugas City. Únicament  Almeria ha mantingut decorats permanents per actuacions turístiques i ha eclipsat la història dels altres poblats i decorats.

 Horitzons llunyans

Un western del 1952 amb l’estrella James Stewart i el director Anthony Mann. Un regenerat pistoler és el responsable d’una caravana que es vol establir a les terres altes d’Oregó. Els indis i un triangle amorós esdevindran els conflictes principals. El títol original era Bend of the River (Revolt del riu), poc atractiu pels distribuïdors espanyols. El mateix director i actor van repetir dos anys després amb un títol semblant, Terres llunyanes, la qual cosa ha provocat més d’una confusió.

 Esplugas City

La productora dels germans Balcázar van crear uns estudis de producció i doblatge a Esplugues del Llobregat, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Un decorat exterior recreava un poblat permanent de l’oest dissenyat per Juan Alberto Soler, on es van rodar molts Spaghetti Western entre els anys 60 i 70, el primer Pistoleros de Arizona dirigit per Alfonso Balcázar. El poblat va ser conegut com Esplugas City en dues etapes. La ficció de la tercera és la que relata la novel·la.

 Arrels profundes

Amb el títol original de Shane (Raíces profundes, 1953), dirigida per George Steven, i amb les estrelles de l’època Alan Ladd, Jean Arthur i Van Heflin, va esdevenir una trama model sobre el pistoler de passat incert que ajuda a una família de colons de l’assetjament per part de propietaris corruptes. La formula ha estat imitada posteriorment amb desigual fortuna en els Spaguetti Western. El remake més conegut és Pale Rader (El jinete pálido,1985) de Clint Eastwood, en uns anys de revifada del western americà.

 La crida d’un turó llunyà

L’èxit de Shane va propiciar també el triomf de la seva banda sonora amb la peça anomenada La crida d’un turó llunyà, composada per Victor Young, un dels compositors més nominats a l’Oscar de Hollywood. La creació ha esdevingut un títol imprescindible en qualsevol recopilatori sobre música de western i essencial en el repertori de la música d’orquestra.

 Els usurpadors

The Spoilers (1942) combina dos  temes molt atractius en un western, les terres d’Alaska i els llaciments d’or. Dos antagonistes, el buscador d’or i un empresari s’enfrontaran no només pel metall sinó també per la bella cantant de cabaret. Irresistibles protagonistes John Wayne, Marlene Dietrich i Randolph Scott.

La senda dels herois

Producció americana del 1940 amb el nom de Trail of the Vigilantes. Un agent de la llei s’infiltra en la banda d’un lladre de bestiar per acumular proves en contra. La inclusió de gags còmics ha fet que la crítica la considerés més comèdia que western.

Dos homes i un destí

Els dos homes són Butch Cassidy and the Sundance Kid (Paul Newman i Robert Redford, 1969) i el destí letal que els espera pels seus robatoris, no obstant abans Katharine Ross els fa creure en un destí romàntic a ritme de balada de Burt Bacharach, un altre tema imprescindible en les músiques d’orquestra, amb més divisió d’opinions sobre la seva classificació com a música de western.

El funeral

Un clan de mafiosos enterra al menor dels seus membres i espera començar la venjança contra el clan enemic després del funeral. The Funeral, 1996, amb  Christopher Walken, Benicio del Toro, Chris Penn i Isabella Rossellini.

Tot i que el funeral més divertit no hi ha dubte que és Death at a Funeral, 2007, pel·lícula britànica que relata un funeral del pare de família que causarà un enrenou considerable quan es descobreixen els seus secrets.

Però pel que fa als funerals de pel·lícula, cal destacar Fedora, 1978, on tot comença amb el funeral d’una actriu que vivia de secrets que el seu productor (William Holden) voldrà descobrir com a causa de la seva mort. Dirigida per Billy Wilder; o, la més coneguda, The Barefoot Contessa (La condesa descalza, 1954) que també comença amb el funeral d’una famosa actriu (Ava Gardner) a qui un director de cinema (Humphrey Bogart) recorda des de que la va descobrir ballant en discoteques.

Els cementiris de la gent del cinema formen part de tours turístics que rendeixen homenatge a un temps on per les estrelles del cinema els espectadores feien hores de cua, atenció!, per veure’ls en una pantalla.

La incineració no era una bona opció de màrqueting.

Una noia angelical

The Good Fairy, 1935, relata els embolics d’una jove, Margaret Sullavan, a qui han contractat com acomodadora en una sala de cinema, per escapar de l’empresari que la pretén i del que vol desempallegar-se’n fent creure que està casada. Comèdia romàntica que ens mostra l’esplendor de les sales de cinema quan eren temples d’arquitectura amb capacitat per a milers d’espectadors.

Si bé en la història del cinema la més angelical de les actrius ha estat Audrey Hepburn.

Sospitosos

Quan les pantalles no s’omplen d’enamorats, el recurs més a mà són els sospitosos, de crims, de corrupció, d’adulteri, de no estimar prou, de mala praxis professional, de fer pel·lícules per adolescents o d’escriure guions mediocres. El sospitós alimenta la trama i enforteix els personatges que s’aniran eliminant al llarg del metratge excepte si és una intriga Agatha Christie. El més conegut pel títol és Sospitosos habituals, (The Usual Suspects, 1995), que va esdevenir un thriller molt innovador, Oscar al millor guió original, a partir de la detenció de cinc sospitosos habituals i un embolic de trama difícil de recordar, la qual cosa la fa ideal per veure-la més d’una vegada com si fos la primera, a diferència d’Alfred Hitchcock capaç de combinar sospita i amor amb dosis suficient de suspens com per fer-ne repetides sessions continues.

Els insaciables

The Carpetbaggers,1963, adaptació del best seller de Harold Robbins sobre la creació d’un gran imperi cinematogràfic amb tots els ingredients dels diners i l’ambició dels seus protagonistes, un d’ells inspirat en el magnat Howard Hughes. En un dels capítols de la novel·la  s’explica la vida d’un dels productors que en la seva joventut es va convertir en un expert pistoler per venjar la mort dels seus pares a mans d’uns bandits. Aquesta història es va convertir en el western Nevada Smith, 1966, amb Steve McQueen, de més èxit que l’anterior pel carisma del seu protagonista i la obsessiva venjança.

Punt de vista

Subjectiva interpretació d’uns fets reals o inventats sobre els quals se sosté una opinió o una manera d’entendre-ho que determinen la intenció del narrador en la seva exposició. El fet cinematogràfic fa que comenci pel guionista en termes temàtics i d’acció, continuï el director amb una concreció visual de l’enquadrament i la posta en escena, segueixi amb l’emotivitat del compositor i culmini amb el muntador fent-ne el compendi de tot plegat. Són molts autors per un únic punt de vista comú si a més hi hem d’afegir la del productor que, si no hi està d’acord, té la decisió extrema que en altres temps passava per “empaperar” la pel·lícula, terme subtil per dir que la llençava a les escombraries; altres maneres de fer-ho és amb una pèssima distribució o convertir-la amb una tvmovie de matinada. De totes maneres la darrera paraula la té l’espectador amb el seu punt de vista, que com no és singular, la pluralitat dels punts de vista tanca el cercle cinematogràfic no sempre amb l’agraïment dels seus autors que continuen fidels a una idea mundana, fer-se productors com a màxima autoritat del punt de vista.

Accident sense empremta

Pel·lícula francesa del 1969, Que la bête meure, dirigida per Claude Chabrol, s’endinsa en el tema de la venjança a partir de la mort d’un jove per atropellament en la qual el conductor no s’ha aturat. El pare de la víctima inicia una investigació per trobar el culpable. Demostració que el cinema francès també sap dominar el misteri en la figura d’un dels millors representants del moviment de la “nouvelle vague”, cineastes que volien revolucionar el cinema trencant esquemes clàssics de narració.

L’última sessió

Last Picture Show,1971, en blanc i negre, gira al voltant d’uns joves i les seves problemàtiques de finals d’adolescència en una petit poble de Texas a mitjans del segle XX on el tancament de l’únic cinema serà una al·legoria a les seves inseguretats. Per l’American Film Institut, una de les 100 millors pel·lícules de la història. La mitificació de la pel·lícula, 2 Oscar de 9 candidatures, va fer que el seu director, Peter Bogdanovich i intèrprets principals amb carrera consolidada, Jeff Bridges i Cybill Shepherd, recuperessin trenta anys després la nostàlgia del passat i les noves inseguretats de l’edat adulta, amb Texasville (1990).

Tomba per a un malfactor

Tumba para un forajido, un dels primers Spaguetti Western, 1965,  amb producció totalment espanyola, que explora la relació de dos germans amb destins enfrontats, un d’ells sheriff i l’altre un bandit. No va ser una producció dels germans Balcázar, però sí rodada en els seus estudis.

Clímax

Dita de la part narrativa de més intensitat on es resolt el conflicte principal que en el western s’identifica amb l’enfrontament en un duel dels antagonistes. En els Spaguetti Western diuen que l’allarguen tant que el compositor viu dels clímax. I sí, hi ha una pel·lícula francesa moderna amb aquest nom que ni és un western ni segueix els preceptes de la narració clàssica que relata una llarga festa de ballarins i alcohol que acaba sense que l’espectador hi hagi trobat el clímax, una provocació de cinema.

El gran duel

Quan el títol ja fa referència al clímax és que el guionista ha començat escrivint l’enfrontament final i quan això passa els motius pels quals s’arriba no sempre estan a l’alçada del moment i poden acabar amb la paciència de l’espectador. A Gunfight, 1970, dos veterans pistolers venen entrades per presenciar el seu duel com un gran espectacle. Malauradament la personalitat dels actors, Kirk Douglas i Johnny Cash,  supera la dels personatges, i l’única intriga és qui es quedarà la recaptació. No seria lògic que la referència al principal clímax del western fos exclusiva d’una sola pel·lícula, així que el duel el podem trobar amanit de moltes maneres, a la matinada, a OK corral, al sol, a l’Alta Serra, i, naturalment, mortal. El més famós duel de Spaguetti Western i que ha esdevingut també el de referència mundial és a tres pistolers,  immortalitzat per Sergio Leone i banda sonora de Ennio Morricone. El bo, el lleig i el dolent (1966), l’última de la trilogia del dòlar on Leone va culminar també la trilogia de l’escena del duel amb una nota excel·lent quan ja venia de notables alts amb les dues anteriors (Per un grapat de dòlars i La mort tenia un preu).

Resolució

Però com acaba el duel en l’escena de clímax? S’ha de resoldre per satisfer l’ansietat de l’espectador que ja ha creat expectatives sobre la resolució. Que el bo en surti viu des dels primers westerns ha permès la supervivència del gènere que no hagués consentit mai esdevenir un gènere de terror, per tant, no sempre allò important no és el què sinó el com i des de llavors que sorprendre les expectatives dels clients ha estat l’objectiu dels guionistes que no han dubtat repetidament a deixar malferit el vencedor com acte de penediment a un passat tèrbol.

Epíleg

En una clau de volta i, sobretot en resolucions impactants, l’espectador necessita un temps narratiu per sortir del relat amb un ajustament de la vida dels protagonistes responent a un: i després què?, i evitar així les decepcions de les segones parts, excepte The Godfather (El Padrí, segona part). També és útil en trames rocambolesques per explicar de què ha anat tot plegat sense que l’espectador tingui la sensació de presa de pèl, que si ho és quan hi ha un epíleg després dels crèdits.

Després dels crèdits

Només queda anar-se’n pels pocs que no ho han fet després de l’epíleg.

Final allargat

Forma part del Muntatge del Director que inclou en una nova edició material exclòs en el primer muntatge i que no deixa de ser una frase de màrqueting per atreure antics espectadors que equivocadament creuen que hi trobaran novetats extraordinàries, la més confirmada acostuma a ser que en efecte el final és més llarg.

Comprar a:

amazon_kindle_logo-svg_