Per principi, els que plantegen un referèndum saben que es fàcil que guanyi l’opció del “Si” i és perquè hi ha uns mecanismes que ho faciliten, sense que això s’entengui com manipulació. Són consultes directes fetes des del poder polític que fa servir activament el seu liderat d’opinió, tan influent en l’electorat, i avalat per l’efecte psicològic del “Si”, amb connotacions positives sobre progrés i futur, de més bon pair sobre l’ànim, per no dir ànima. També la resposta a una pregunta es simplifica i a diferencia d’unes eleccions, el votant no té moltes alternatives i a més no hi ha dificultats en la resposta. El “Si” i el “No” són les úniques opcions i seria innocent considerar que el Blanc i el Nul són veritables alternatives. Està molt bé que els ciutadans siguem consultats en aspectes importants de la nostra vida en societat, però la simplicitat potser és la debilitat del referèndum. I aquest sobre l’estatut de Catalunya ho confirma. Si Catalunya és diversa i plural i a més té un govern compartit per diferents forces polítiques, com és que no pot reflectir una diversitat i pluralitat en les respostes? “Si” o “No” és una reducció que afavoreix a les democràcies de dos colors, o de dos partits, però no als matisos d’una societat madura, democràtica i plural. Què impedeix ampliar el ventall d’opcions? El poble té més profunditat, i la classe política també, i si obríssim la possibilitat de més paperetes, segurament ens acostaríem més a la veritat, si és que això interessa als que governen. Bé, de fet sí que els interessa, perquè quan encarreguen enquestes ho fan amb mil preguntes per saber molt clarament les nostres opinions, diversa en intencions i dubtes. Catalunya també amb això hauria de ser diferent. I per començar, permetre l’opció d’incloure en les dues paperetes principals un “però…”, significatiu per reclamar que les coses no són tan simples com el blanc i negre, i a més, les tonalitats poden ser en color. Simplement perquè ho sabem i ens agradaria dir-ho. Malauradament afegir un “però…” seria nul.