Entrevista del diari digital titulars.cat a Gabriel Martínez Surinyac.

A continuació trobareu tota l’entrevista extreta del diari digital. Si la voleu llegir a través de la web de titulars.cat la podeu llegir clicant aquí.

Entrevista realitzada a día 31 de desembre de 2022

El paissatge em sedueix per la fotografia, però també per escriure

– En l’actualitat, a què t’estàs dedicant més? A l’escriptura o a la fotografia?

Una vegada retirat, he centrat el meu interès en l’escriptura, però sense oblidar la fotografia en un àmbit més personal. Ha estat en l’ensenyament on he desenvolupat la dedicació fotogràfica.

– Com se’t va despertar la passió per cadascuna d’elles?

A la fotografia, no s’és aliè a la primera càmera, en el meu cas una Werlisa color, un aparell d’un sol objectiu però que et permet escollir alguns diafragmes. Vaig iniciar estudis fotogràfics i de periodisme mentre feia les primeres feines, amb una Nikon, de reporter gràfic al diari de tarda Tele-exprés. Acabats els estudis vaig fer de professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació, a Bellaterra, on vaig fer carrera acadèmica fins a doctorar-me i aconseguir plaça de professor titular.

Pel que fa l’escriptura, sempre comences per la lectura adolescent que en el meu cas van ser els clàssics d’aventures com Jules Verne, R. L. Stevenson, Daniel Defoe o Mark Twain amb una barreja d’altres gèneres fantàstics com els de Mary Shelley o Allan Poe, fins que quedes atrapat per la novel·la negra i de misteri amb Agatha Christie, Raymond Chandler, Dashiell Hammett o la ciència ficció amb H. G. Wells. Tots plegats han format part del meu imaginari a l’hora d’escriure.

– Series capaç d’escollir si haguessis de quedar-te només amb un dels dos àmbits?

De cap manera perquè són compatibles. El paisatge em sedueix per la fotografia, però també per escriure perquè sempre hi ha un paisatge motriu determinant en les novel·les. Ara bé, la fotografia exigeix exteriors i la novel·la obliga a la reclusió amb màquina d’escriure i documentació.

– Com creus que ha influït en cadascun d’aquests llenguatges la digitalització i Internet?

Amb més influència en la fotografia perquè fa de cada usuari un potencial fotògraf que pot mostrar la seva feina a les xarxes i experimentar amb el llenguatge de l’edició, que abans en dèiem el muntatge, per fomentar la creació a partir de la manipulació d’imatges, a l’abast de tothom amb un ordinador. El feedback d’Internet actua com una exposició permanent on els més agosarats disposen d’un camp infinit per aprendre, però sent infinit és també fàcil perdre’s. Un equilibri complicat però creativament estimulant.

En l’escriptura no crec que hagi estat tan revolucionari perquè el mercat continua estant en mans de les grans editorials, però sí que ha permès la incorporació de petites editorials que s’aventuren en temàtiques més sensibles i que també tenen el seu públic. A nivell de l’escriptor sí que s’ha guanyat temps perquè el que abans la investigació i la documentació per a la novel·la exigia setmanes, ara amb un cop d’ordinador pots tenir la font que et falta.

– Per a escriure o fotografiar, sols inspirar-te de manera diferent?

El paisatge, com et comentava, és determinant en els dos àmbits, si bé en el cas de l’escriptura és una inspiració que després has de treballar a casa farcint una narració al respecte d’allò que t’ha colpit. En el cas de la fotografia, la inspiració és immediata i, en alguns casos, més satisfactòria perquè és dit i fet, sempre que no comporti un projecte més elaborat en edició.

– Recordes haver rebut alguna recomanació en particular que et marqués als teus inicis en cadascuna d’aquestes àrees?

La influència comú ha estat el cinema, per un costat per sentir-me atret per la màgia de la narració, dels personatges, de la trama i la creativitat per estructurar tot un art, i per l’altre, també el cuc d’estar al darrera de la narració, bé en l’aspecte de càmera o del director que mou tots els fils. Quan tot plegat es va polint i t’adones de les dificultats pròpies o alienes per desenvolupar aquest univers, acabes per escollir el que ofereix més possibilitats per desenvolupar en el teu àmbit privat.

– I tu, havent tingut proximitat amb el jovent arran de la teva condició de professor universitari, recomanaries especialment alguna cosa a les noves generacions de comunicadors en general i d’escriptors i fotògrafs en particular?

No trair mai els principis de la creació artística. Ser un mateix.

– Vas guanyar el Valldaura-Memorial Pere Calders 2017 de la UAB, amb la novel·la El foraster del Congost. Què va suposar per a tu aquest guardó?

Un reconeixement sempre és benvingut en aquest àmbit. És una empenta per futurs projectes en català, on les possibilitats de mercat són més reduïdes.

– La novel·la remet als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, dels quals enguany es commemora el 30è aniversari. Com has viscut aquesta efemèride?

Indiferent pel que fa a la commemoració perquè remet a una situació política que va frenar una expansió del catalanisme. Pel que fa a la novel·la, em va fer recordar les dificultats per trobar un punt d’ancoratge on els personatges es projectessin sobre el paisatge del congost de Mont-Rebei, un paisatge solitari a molts quilòmetres de la massificació esportiva i amb una significació personal i de misteri pels protagonistes, sobretot per part d’un d’ells, que tornava a casa després de mitja vida a la ciutat.

– La teva novel·la més recent és Pel·lícules de paper. Què li explicaries d’ella a qui no l’hagi llegit?

Està dirigida als més cinèfils i recorda una època, als anys 60, on a Catalunya també es rodaven spaghetti westerns. L’esperit del decorat de l’oest anomenat Esplugas City, ja desaparegut, es recupera en la novel·la on dos joves cineastes continuen en el gènere mentre es disputen l’autoria del guió d’un vell director.

– Ja estàs preparant un proper llibre? I una propera obra fotogràfica?

Pel que fa a fotografia estic recopilant fotografies del període universitari del qual en faré un vídeo amb mostres de la vida dels estudiants al campus de la UAB. El projecte de novel·la és d’aventures en el segle XVII que segueix el paisatge d’un camí ral que passava per la serra de Sant Llorenç del Munt i que per les seva geografia solitària i perillosa era objecte d’atracaments als seus vianants de Manresa a Barcelona. Un soldat imperial protagonitza la història.

Òscar Guimerà